Darrerament, especialment després de l’octubre de 2017, he llegit polèmiques entre opinadors i fins i tot he assistit a algun debat en directe sobre si a Catalunya hi ha fractura social o no. El fet que algun actor polític (C,s, per exemple) hagi convertit aquesta qüestió en bandera de la seva acció política parlamentària i mediàtica dificulta, per no dir impossibilita, arribar a una certa diagnosi compartida. Però més enllà del nom, crec que sí podem afirmar amb tota contundència que a Catalunya ha fet forat una clara polarització en relació al sentiment de pertinença (et sents només català, català i espanyol, o només espanyol) i sobre quina ha de ser la relació entre Catalunya i Espanya. Cap dels dos blocs que s’han anat conformant a Catalunya en relació a aquesta problemàtica no són homogenis: hi ha molts graus diversos d’adhesió a cada una de les posicions. Tots dos sectors tenen un grup intransigent, que tiba cap a una creixent tensió, hi ha sectors amb fidelitat provada, i altres amb un posicionament més aviat intercanviable, en funció de com evolucioni cada situació en concret. L’existència d’aquest darrer sector, des de meu punt de vista, és un element positiu que caldria que algú posés en valor. Per altra banda, a Catalunya, com a societat complexa i madura que és, té molts elements que conciten uns grans consensos, per sobre d’aquesta dinàmica de polarització: l’europeisme, el reforç de l’estat del benestar (avui més necessari que mai després de l’impacte de la pandèmia del COVID-19), el laïcisme, la cultura de pau, el sentit de responsabilitat en la cooperació internacional, encara la cultura industrial, i molts altres. Aquests són elements molt positius, que caldria preservar i potenciar, i que constitueixen palanques que ens poden ajudar a trobar sortides a l’actual situació social. En un altre article m’hi referiré. Avui vull centrar-me en els aspectes relacionats amb la polarització, dels que molta gent no n’és conscient, com si l’exercici de mirar-se al mirall fos desconegut.
Hi ha dos blocs separats, cada vegada més allunyats entre si, que no es reconeixen mútuament, que cada un d’ells considera il·legítim l’altre, que es menyspreen, i que cadascú es considera superior a l’altre. A Espanya (i perdó per la generalització que sempre comporta una simplificació) el que anomenarem constitucionalisme és la posició socialment majoritària, i actua com a tal, menyspreant i denigrant l’independentisme. A Catalunya, per contra, l’independentisme és culturalment majoritari, i ninguneja i menysprea els qui no són independentistes. El que cap dels dos posicionaments no accepta de cap de les maneres és que tenen un arrel bàsica similar: la falta de respecte a la posició contrària i la consideració de l’adversari com un enemic a batre. I aquí ens acostem al nucli principal del problema. Tant per al conjunt d’Espanya com per a Catalunya, que són realitats complexes, molt diverses i plurals, des de fa molt temps hem entrat en el pendent de construir una identitat política i social en base a la negació de l’altre, quan, donada la diversitat de les societats de referència, l’espanyola i la catalana, l’única via de solució passa, des del meu punt de vista, per la consideració de la pluralitat en termes de riquesa i per esborrar, per tant, tota via que ens porti a l’odi a l’altre. Fa poc vaig sentir que l’actor Ricardo Darín deia en una entrevista que l’únic sentiment que no prescriu és l’odi i que el que costa més de desfer (desandar, deia) és el camí cap a l’odi. En bona part s’ha imposat a Espanya l’odi als catalans, i a Catalunya, l’odi a Espanya. En un debat en què vaig participar a la primavera de 2018 sobre sentiments i el procés viscut a Catalunya, una persona del públic va acabar la seva intervenció amb un clamorós “odio els espanyols”. No sé si hi ha una fractura o no, però vivim el risc d’una forta polarització.
Xavier Badia i Cardús
Igualada, 2 de juny de 2020
