Acaba de morir un dels nostres, un activista implacable en la lluita per una Espanya federal. I la seva història diu molt sobre el sentit i la dinàmica de Federalistes d’Esquerres.
Francesc Frutos va néixer a Calella de la Costa, i a finals dels anys 50 va començar a treballar a la gran fàbrica de la comarca, la SAFA. Eren els anys del pla d’estabilització i de la primera obertura econòmica del país; dels inicis del turisme i del sorgiment d’un nou sindicalisme clandestí; del torrent migratori intern i de la posta al dia de l’església catòlica. En Frutos es va formar en mig d’aquest cúmul de corrents contradictoris, adquirint ràpidament un perfil propi molt marcat: no hi havia tants treballadors d’indústria que parlessin en català; com, després, no hi haurien tants membres del Parlament que haguessin treballat en una fàbrica. Quan va ser elegit al Congrés, va omplir la fulla de dades personals que els diputats han de complimentar amb una sola paraula: “Profesión: Obrero”.
Vinculat molt aviat al PSUC, es va implicar profundament en la creació de les Comissions Obreres a Catalunya, que adoptarien una identitat i un estil diferent de les de la resta del país: ell fou un dels responsables del nom que es va adoptar, “Comissió Obrera Nacional de Catalunya”, CONC.
Després va arribar el canvi polític, i Frutos va viure en primera persona els èxits i els trasbalsos del seu partit: diputat, vinculat a alguna de les seves tendències internes, i secretari general del PSUC durant poc més d’un any. Traslladat a Madrid, incorporat a IU, va ser cap de llista i secretari general del PCE.
I quan va cedir el càrrec i semblava a punt per la jubilació, va retornar a l’acció política des de baix. Pocs van experimentar com ell la indignació moral que li causava veure com forces polítiques i sindicals populars, majoritàries, feien concessions als discursos independentistes i s’implicaven d’una manera o altra en el moviment “processista”. Ningú podia gosar disputar a Frutos ni la seva catalanitat ni la seva condició proletària: i aquestes característiques personals, unides a una retòrica sòlida i contundent, feien que els seus mítings entusiasmessin els assistents.
Frutos va estar sempre disponible per a implicar-se en actes o iniciatives de Federalistes d’Esquerres, de partits o d’altres plataformes socials. Segurament un dels seus grans moments va ser la participació en un gran acte polític de “Societat Civil Catalana”, on va prendre la paraula al costat de Josep Borrell i de Carlos Jiménez Villarejo. El seu discurs, davant dels centenars de milers de persones que omplien els carrers de l’Eixample de Barcelona, en el trist octubre del 2017, va insistir essencialment en aquesta idea: no es pot ser nacionalista i d’esquerres; no es pot voler fraccionar el món en petites Andorres i pretendre anar a favor dels drets socials. És, o una cosa, o l’altra.
El nostre millor record per Frutos i el nostre pèsam als que el van conéixer i tractar més personalment; el seu missatge i la seva implicació han estat essencials per a fer possible l’existència i el missatge de Federalistes d’Esquerres .
Joan Botella
