El més important que vaig aprendre de Foucault és que el cos viu (i per tant mortal) és l’objecte central de tota política: Il n’i a pas de politique qui ne soit pas une politique des corps (no hi ha política que no sigui una política dels cossos). La pandèmia mostra que totes les polítiques, preventives, hospitalàries, socials i econòmiques estan centrades en els nostres cossos: confinament, eliminar els contactes, depurar els nostres cossos dels virus, no treballar o treballar a preu fet, etc. Per tant reflexionar sobre la situació en la qual ens trobem, requereix, en primer lloc temps i assumir que “el cos” és ineludiblement l’objectiu de la política imperant, és a dir la “biopolítica”.
Necessitem temps per a poder pensar per diversos motius. El primer, per a permetre que la novetat del que ens està succeint, no ens aclapari amb les emocions i els sofriments que ens colpegen i adaptar-nos a la nova situació. Si per contra anem massa de pressa, correm el risc d’identificar-lo amb fets anteriors (SARS-1, SIDA, grip, etc.) o per contra sobredimensionar-ho per haver-nos impactat en nosaltres o en els nostres pròxims familiars o coneguts. Les presses, sovint, posen les coses en l’àmbit del qual ja creiem conèixer i en aquest cas cal dir amb tota rotunditat que aquest coronavirus SAR–CoV-2 és un desconegut. Amb les presses, també, correm el risc de creure que tots som iguals a l’hora de protegir-nos i derrotar al coronavirus. Res més fals, des del confort i recursos de nostres lliguessis de confinament, passant per l’edat i salut de cadascun, el virus s’acarnissa amb molta major crueltat en els més desfavorits soci-econòmicament.
Les estratègies que els diferents països han desenvolupat enfront de l’assot del SARS-CoV-2, mostren dos tipus d’estratègies biopolítiques ben diferents. La primera, en funcionament sobretot a la Xina, Itàlia, Espanya i França, aplica mesures estrictament disciplinàries que no són, en molts sentits, diferents de les que es van utilitzar contra les pandèmies històriques com la pesta negra o la grip espanyola: el confinament domiciliari de la totalitat de la població o dins dels hospitals quan ja ets un malalt.
La segona estratègia, posada en marxa per Corea del Sud, Taiwan, Singapur, Hong Kong, el Japó i Israel suposa el passo a les tècniques de biovigilància, posant l’èmfasi en la detecció dels portadors del virus a través dels tests i de la vigilància digital estricta dels infectats i malalts a través dels seus mòbils. Els telèfons mòbils tracen els moviments dels nostres cossos, ja que ningú se separa d’ell ni per a dormir. Una aplicació de GPS informa la policia dels moviments de qualsevol cos sospitós.
Qui ens ho havia de dir!, les institucions tradicionals de tancament i normalització de la nostra vida (fàbrica, hospital, col·legi, presó) s’han reubicat en els nostres habitatges. Les nostres llars s’han convertit també en el centre de l’economia del teleconsum i de la teleproducció, L’espai domèstic existeix ara com un punt en un espai cibervigilat, un lloc identificable en un mapa de Google, una casella recognoscible per un dron. Haurem d’admetre que el coronavirus ens ha situat de cop i volta en la nova era tecnològica.
Temi Vives Rego (Vallvidrera, Barcelona). Biòleg, filòsof i Professor Honorífic Universitat de Barcelona.
