Per fi, segons ens ha anunciat l’autoritat competent, podrem sortir de casa!
Ja ho han fet els menors de catorze anys acompanyats per un adult i aviat ho farem la resta dels mortals. Això sí, esglaonadament i respectant les mesures aconsellades per evitar l’expansió del coronavirus.
Ara bé, no tots els governs autonòmics comparteixen els termes i les maneres del desconfinament proposat pel govern central.
Hi ha els qui demanen que se’ls autoritzi aplicar les seves pròpies regles -com és el cas del vicari Torra-, en molts casos diferents a les aprovades per l’autoritat responsable, que no és altra que l’assignada al Ministeri de Sanitat del govern d’Espanya.
Com hem d’interpretar aquesta desconfiança? On està la necessària lleialtat en aquests moments tant durs per solucionar junts els problemes?
El que proposen uns és millor que el que proposen d’altres?
No és cert que els uns i els altres actuen seguin les recomanacions de científics prestigiosos, experts en malalties infeccioses?
A qui hem de confiar?
És normal les discrepàncies i els debats en la comunitat científica sobre com s’ha de tractar una pandèmia que, encara avui, ningú sap amb certesa com es va produir i com es propaga. Tampoc se sap com evolucionarà i com se podrà combatre amb eficàcia el més aviat possible, ja que no hi ha cap vacuna que ens faci invulnerables. Ni tan sols se sap si ells que ja l’han passat estan immunitzats de la condemnada malaltia.
Per això és normal que els científics treballin i col·laborin entre ells per a buscar la forma de combatre’l de la manera més eficaç possible. Mentrestant, és lògic seguir el criteri majoritari, encara que alguns ho qüestionin.
Però allò que deuria ser el normal, a Espanya és diferent.
Cada govern autonòmic té els seus assessors i té les seves mesures per solucionar el problema.
Us imagineu que podria passar si a cada ajuntament l’alcalde o l’alcaldessa -això si, assessorat per experts- decideixi aplicar allò que, segons ell, és el millor per a la població de la seva ciutat?
L’esquizofrènia arriba quan es culpen els uns als altres dels morts i s’arriba a dir que això és conseqüència de la coordinació i la cooperació que s’ha intentat portat a nivell d’Espanya, amb la declaració de l’Estat d’alarma, per evitar un desgavell, ja que, segons alguns, la situació estaria millor si cadascú hagués pogut actuar segons els seus criteris.
Tornem al campi qui pugui!
Però, no ens havien dit que aquesta malaltia no té fronteres, si bé cada estat havia d’assumir la responsabilitat de buscar i aplicar les mesures més adequades?
Més tard o més d’hora sortirem d’aquesta crisis sanitària, encara que és possible que torni a aparèixer més tard. Ara bé, em diu un bon amic, allò que no està tan clar és com sortirem de la crisis social i econòmica que vindrà després.
Fins ara, la majoria de les crisis les hem pagat els de sempre, les classes treballadores. Això explica l’existència de les enormes desigualtats que hi ha entre la població a la majoria dels països del món.
Tothom reconeix que un dels problemes més greus que té el món actual és precisament l’abisme creixent i escandalós entre els més rics i els més pobres.
A Espanya i a Catalunya la pobresa s’ha cronificat i afecta cada dia a més persones. Són centenars de milers els llars on tots els membres de la família estan a l’atur i no tenen cap ingrés. I la xifra augmentarà.
Com a conseqüència d’aquesta crisis la desocupació creixerà i serà molta més la població que no tingui ni per a menjar.
Aquesta crisis sanitària també ha visibilizat la precarietat d’un servei públic essencial com ho és la sanitat.
Per això, o treballem per a construir un món millor i aconseguim acabar amb la malaltia, la pobresa, la fam… o continuem actuant els uns contra els altres i, al final, tots perdrem?
Es prioritzen els serveis públics i el benestar de les persones o es continua privatitzant serveis bàsics com s’ha fet en moltes comunitats autònomes governades per la dreta més rància i conservadora?
Com es pot viure amb dignitat si no es tenen cobertes les necessitats bàsiques?
Aquest és el repte que han d’assumir els governants en general i a Espanya el govern de coalició format pel PSOE i Unidas Podemos. També els que governen a Catalunya.
La salut i la vida són el primer i no tenen fronteres. Altres problemes no són tan importants. Es poden ajornar.
Pedro Jesús Fernández

Author: admin