La despesa pública hauria de ser una peça clau en la reconstrucció europea i mundial. Això l’estan reconeixent fins i tot els economistes liberals més poc inclinats a la intervenció dels Estats en l’economia. Quan les coses pinten tan malament, tots giren la vista als governs que, fins fa poc temps, es consideraven un problema si intervenien molt. El mercat, ens deien, era la solució. Ara s’exigeix que aquests governs ho facin. I aquesta acció s’haurà de concentrar en la despesa social de manera peremptòria. La crisi provocarà un autèntic ‘desballestament’ del mercat laboral, un xoc traumàtic que requerirà enormes transfusions de diners per a recuperar la capacitat de demanda. Aquest serà el problema central, al meu judici i en funció de les recerques que hem realitzat recentment: l’anèmia de la demanda, que es pot reflectir en una caiguda dels preus, en una deflació, signe inequívoc que estaríem a les portes d’una depressió econòmica similar a la de 1929. Encarar això pot fer-se; tenim els instruments, hi ha molts diners potencials: es tracta de voluntats polítiques perquè la despesa pública i, en ell, la despesa social, actuïn com a palanques de creixement.
Entrevista a Carles Manera (Crónica Global, 26 d’abril de 2020)
