“No sabem tampoc quin és el nombre de dones que dormen al carrer. És un col·lectiu que ha anat creixent però no s’han creat recursos específics per a atendre-les. Són dones que prefereixen dormir al ras per la por i la falta d’intimitat que representen uns albergs que estan pensats per a homes. Acaben al carrer per la impossibilitat d’accedir a un habitatge, per la violència de gènere i un mercat laboral que les exclou.
Altres dones que enfronten una extrema precarietat són les que estan soles a càrrec de la llar. Un 43% de les famílies *monomarentales viu a Catalunya sota el llindar de la pobresa. Dones que enfronten inestabilitat laboral, que viuen amb els seus fills i filles reallotjades en habitacions o en infrahabitatges. La taxa de pobresa infantil en aquestes llars s’alça al 52%.”
Dones, capitalisme i pobresa (El País, 7 de març de 2020)
