El poder polític suprem, la sobirania, s’atribueix al poble, però això no és més que una fórmula que pretén representarla legitimitat originària del nou ordre constitucional. Després d’entrar en vigor una Constitució, la voluntat del poble només s’expressa vàlidament en els termes establerts pels articles del seu text. Llavors el poble ja no és sobirà, perquè el seu poder deixa de ser suprem al sotmetre’s a les regles del dret. Però l’equívoc està implantat en les nocions primàries de la política, de manera que pot donar-se que qui cregui representar al poble –sigui una majoria o un líder– es consideri amb dret a exercir un poder il·limitat. El populisme pot erosionar els valors constitucionals recolzant-se en la idea de sobirania, de la qual potser podrien prescindir les constitucions. O almenys delimitar-la explícitament, com fa la Constitució italiana al seu article 1: «La sobirania pertany al poble, que l’exercitarà en les formes i dins dels límits de la Constitució».
Populisme i sobirania (El Periódico, 17 de desembre de 2019)
