“L’únic lloc del món on l’edèn virtual s’ha complert, a part d’en els anuncis, és a Catalunya. Només allí és possible gaudir al mateix temps d’una cosa i de la seva contrària, triar alguna cosa i continuar tenint una mica més. Es pot presidir el Govern establert i al mateix temps posar-se al capdavant d’una revolta, tot això cobrant un sou que és el doble del qual cobra el president del Govern opressor. Es pot participar en una vaga d’estudiants universitaris i al mateix temps no perdre el curs, atès que les autoritats acadèmiques, amb paternal i maternal indulgència, suprimeixen la molèstia dels exàmens parcials, a fi que aquests joves puguin exercir la seva rebel·lió sense emportar-se cap disgust. Pots imaginar-te que participes en una espècie de temerària intifada, emboscat sota la caputxa d’una dessuadora de marca, tirant pedres i bengales contra la policia, i l’endemà els teus pares es manifestaran queixant-se que els guàrdies invasors no et van tractar amb la manyaga que mereixes. Es pot repetir aquesta consigna esgarrifosa, “Els carrers seran sempre nostres”, i al mateix temps considerar-se víctima d’unes “forces d’ocupació”, unint així la jactància del qual mana amb la dignitat moral de l’oprimit.”
A Catalunya pots tenir-ho tot (El País, 2 de novembre de 2019)
