“No ens enganyem. Era populisme. I ho era des del primer dia. Un populisme que dissimulava i que no volia dir el seu nom. Però que coincidia en tot amb les caracteritzacions del populisme més acurades, degudament catalogades pels politòlegs. Rebuig d’una elit que s’havia separat del poble. Mitificació del poble com a instància salvadora.
Antipluralisme resultant de la divisió entre nosaltres i vosaltres. Aproximació antipolítica i antipartidista a l’organització dels ciutadans. Tendència conspiranoica a l’hora d’explicar les dificultats polítiques. Interpretació determinista i messiànica de la Història. Capacitat persuasiva al voltant de la idea de relat i de postveritat. Exaltació d’una democràcia directa que té un moment culminant i salvífic en un vot plebiscitari amb capacitat per capgirar definitivament el curs de les coses. I, fins i tot, una tendència difícilment reprimida al culte al líder, tot i que els temps actuals siguin precisament de gran mediocritat i de crisi en els lideratges.”
No ens enganyem, era populisme (Quadern El País, 3 d’octubre de 2019)
