Com s’esperava, el Tribunal Suprem acaba de publicar la sentència dictada en la causa contra els responsables dels fets de setembre i octubre del 2017. Es tracta d’una sentència severa (si atenem a les penes imposades als condemnats), de gran ambició conceptual, i, sobre tot, d’una gran trascendència per la societat catalana i per la vida política espanyola.
És natural que aquesta sentència hagi tingut, estigui tenint, un fort impacte en la nostra societat. En una primera lectura, la sentència planteja un problema gairebé de crisi humanitària: condemnes a 9, 10 o 12 anys de presó (i d’inhabilitació) vol dir que un important nombre de dirigents, tan equivocats com es vulgui però reconeguts i seguits per molts ciutadans, queden fora de la vida col.lectiva de Catalunya. Deixant fins i tot de banda la dimensió íntima, personal o familiar, d’aquesta situació per cadascuna de les persones condemnades, és evident que es genera una situació de gran dificultat, que el possible joc dels beneficis penitenciaris no pot resoldre.
La importància de les penes fixades, després del llarg periode de presó provisional, projecta una imatge de persecució que ha estat profusament utilitzada, i explotada políticament, al llarg dels últims anys. I els esdeveniments d’aquests dies (sobre els que tornarem més avall) fan pensar que aquesta explotació política no es reduirà, sinó ben al contrari.
I això malgrat el fet que la sentència utilitza com a eix vertebrador un element que ja s’havia denunciat i que va anar apareixent al llarg del judici: malgrat les apariències, malgrat el temps transcorregut i malgrat els diners emprats, els independentistes no havien preparat res. Tot el “procés” havia estat una ficció, un fer veure, un engany, sense cap realitat ni possibilitat de materialització: ni suport internacional, ni recursos financers, ni estructures d’Estat, ni compromisos de reconeixement ; tot era un “fake”. Com va reconéixer l’ex-consellera Clara Ponsati, un “farol”, per dir-ho com els jugadors de poker.
Aquí és on la sentència es mou en un terreny delicat: si tot era fals i no conduïa enlloc, era matèria delictiva? Es pot sotmetre a judici un conjunt de comportaments que, de fet, no eren sinó apariència? La resposta que dona la Sala és que sí, sota un doble argument (que constitueix, al final, l’esquelet del veredicte) : aquell conjunt de comportaments i d’accions era constitutiu de delicte per què representava un malbaratament de recursos públics (malversació) i per què l’apariència havia pres una forma real, que havia estat tinguda per certa per un nombre elevat de ciutadans, a qui va induir a comportaments tumultuaris (sedició).
S’esquiva doncs l’acusació de rebel.lió (que cap jurista sensat podia acollir), establint-se un veredicte de sedició i malversació, acompanyades de la imputació d’actes de desobediència a les instruccions dictades pel Tribunal Constitucional. La suma dels tres conceptes dona lloc a penes considerablement elevades, però corre un risc conceptual i jurídic considerable: la sentència està en alguns moments molt a prop de constituir una “causa general” contra el separatisme, inculpant els seus dirigents d’alguns elements molt genèrics i poc especificats.
Però la qüestió essencial segueix sent política: quins efectes tindrà la sentència? De quina manera i en quina direcció orientarà la situació política catalana i espanyola? La seva publicació té una consequència directa: posa la pilota en el camp dels dirigents independentistes; ells són els que ara han de buscar una resposta a la nova situació, i actuar en conseqüència.
La divisió interna del camp independentista no fa sinó augmentar: ja estaven dividits per partits (JxCat, ERC, CUP) i a la vegada, entre partits i “societat civil” (ANC i Òmnium Cultural). Després van aparéixer una espècie de forces de xoc, els CDR, i en els últims dies aquests s’han vist arraconats per una organització obscura denominada “Tsunami democràtic”, que està planejant i organitzant minuciosament accions massives de grans dimensions.
I a la vegada hi ha la profunda divisió entre el mon de les mobilitzacions de carrer (o de carretera !) i el mon de l’acció responsable de govern: la lleialtat dels Mossos d’Esquadra a la legalitat els posa en el punt de mira de l’acció i dels insults dels sectors més radicals del moviment.
El moment és doncs confús, i la proximitat de les eleccions generals del dia 10 de Novembre no ajuda a clarificar-lo de forma ràpida i senzilla. Federalistes d’Esquerres, així com la “Asociación por una España Federal”, es mantindrà, com en anteriors convocatòries electorals, al marge de la contesa electoral: com a organitzacions políticament plurals ( dins dels límits definits per la nostra identitat i el nostre mandat), que acullen homes i dones de diverses orientacions polítiques, no recomenarem el vot en una o altra direcció.
Però després del 10 de novembre emprendrem una iniciativa activa per exigir a les forces polítiques d’esquerres i partidàries d’una visió federal d’Espanya ( sigui quin sigui el nom que hi donin) passes concretes, en un horitzó a curt, mig i llarg termini, per abordar reformes decidides en aquesta direcció. S’ha dit aquests dies que la judicialització del procés ha impedit l’abordatge de solucions polítiques. Discrepem d’aquesta visió: la judicializació segurament era necessària, però, amb tota certesa, no era i no és suficient. Dictada la sentència, ha de venir la reforma. És, serà, l’hora de la política; i cal recordar que fer política vol dir treballar amb gent amb qui no s’està d’acord.
