La síndrome catalana
14 de novembre de 2017
La crisi catalana és deguda a un excés de centralització i a la brutalitat del poder madrileny? O més aviat a una lògica de competència generalitzada de territoris i de països que ha anat ja massa lluny tant a Espanya com a Europa i que porta cada cop més a que cadascú s’arregli per si mateix?
Tornem enrere. Per explicar l’enduriment independentista, sovint es fa esment de la decisió del Tribunal Constitucional espanyol d’invalidar, el 2010, el nou Estatut d’Autonomia de Catalunya, arran dels múltiples recursos presentats pels diputats del Partit Popular. De fet, fins i tot si algunes de les mesures adoptades pels jutges plantejaven problemes substancials greus (sobretot per la regionalització de la justícia), el mètode emprat ho tenia tot per causar descontent, i encara més perquè l’Estatut s’havia aprovat el 2006 pel Parlament espanyol (aleshores amb majoria socialista), i també per un referèndum a Catalunya.
S’oblida n’obstant, que les noves regles de descentralització fiscal es van validar el 2010, tant per a Catalunya com pel conjunt de regions espanyoles. Així doncs, aquestes regles que s’apliquen des de 2011, ja converteixen des de llavors a Espanya en un dels països més descentralitzats del món tant des del punt de vista fiscal com pressupostari, fins i tot en comparació amb els Estats federals molt més grans en termes de població.
En particular, des de 2011, la base del impost sobre la renda es reparteix al 50% entre el govern central i les regions. Concretament, al 2017, les taxes de l’impost sobre la renda com a quota al pressupost estatal s’escalonen del 9’5% (per a la base anyal imposable de menys de 12.450 €) i el 22.5% (a partir de 60.000 euros). Si una regió decideix aplicar els mateixos tipus per a la seva quota, els contribuents d’aquesta regió pagaran un total d’impost sobre la renda que oscil·larà entre el 19% i el 45% i els ingressos es repartiran al 50% entre Madrid i la regió. Cada regió també pot decidir aplicar les seves pròpies bandes i les seves pròpies tarifes addicionals, superiors o inferiors a les tarifes federals (per a la llista de tarifes del 2017, vegeu aquí, p. 505 i següents). En qualsevol cas, rep els ingressos corresponents i ja no l’ha de compartir amb altres regions.
Un sistema així presenta nombrosos problemes. Perjudica la idea mateixa de solidaritat al interior del país i fa que les regions s’oposin entre elles, essent especialment problemàtic tractant-se d’una eina com l’impost sobre la renda que se suposa que ha de permetre reduir les desigualtats entre els més pobres i els més rics, més enllà de les identitats regionals o professionals. Aquest sistema de competència interna també ha portat des del 2011 a estratègies de dumping i de domiciliació fiscal fictícia a llars benestants i a empreses, el que podria acabar posant en perill la progressivitat de conjunt (vegeu aquest article de D. Agrawal et D. Foremny).
En comparació, l’impost sobre la renda sempre ha estat un impost gairebé exclusivament federal al Estats Units, que és n’ obstant un país set vegades més poblat que Espanya i molt conegut pel seu compromís amb la descentralització i els drets del Estats. En particular, l’impost federal sobre la renda és el que assegura des de la seva creació el 1913, la funció de progressivitat fiscal, amb taxes aplicables als ingressos més elevats que es van establir a més del 80% de mitjana entre 1930 i 1980, i que es van estabilitzar una mica per sota del 40% des de la dècada de 1980-1990.
Els estats federats poden votar taxes addicionals, però a la pràctica es tracta de taxes molt baixes, generalment entre el 5% i el 10%. No hi ha dubte que als contribuents de Califòrnia (un estat que per si sol és gairebé tan poblat com Espanya i sis vegades més que Catalunya) els hauria agradat quedar-se per a ells i els seus fills la meitat dels ingressos de l’impost federal; però el cas és que mai no ho han aconseguit (i la veritat sigui dita, mai no ho han provat ).
A la República Federal d’Alemanya, un exemple més proper a Espanya, l’impost sobre la renda és exclusivament federal: els Länder no tenen la possibilitat de votar taxes addicionals ni de quedar-se per a ells la menor part dels ingressos, malgrat el que en puguin pensar els contribuents bavaresos.
Tinguem en compte que la lògica de les tarifes addicionals a nivell regional o local no és necessàriament perjudicial per si mateixa (això podria permetre, a França, substituir l’impost sobre l’habitatge), sempre que això es mantingui mesurat. Al optar per compartir l’impost sobre la renda amb les regions al 50%, Espanya ha anat massa lluny i ara es troba en una situació en què part dels catalans volen quedar-se el 100% dels ingressos i independitzar-se.
Europa també té una gran responsabilitat en aquesta crisi. A més de la calamitosa gestió de la crisi a la zona euro, especialment en detriment d’Espanya, fa dècades que es promou un model de civilització basat en la idea que és possible tenir-ho tot alhora: la integració en un gran mercat europeu i mundial, tot això sense cap obligació real de solidaritat i finançament del bé públic.
En aquestes condicions, per què no provar sort fent de Catalunya un paradís fiscal a la moda luxemburguesa? Hi ha, per descomptat, un pressupost federal europeu, però és extremadament reduït. Sobretot hauria de basar-se, lògicament, en els que més es beneficien de la integració econòmica, amb un impost europeu comú sobre els beneficis de les empreses i els ingressos més alts, com es fa als Estats Units (també podem intentar fer-ho millor, però estem lluny d’això). És posant la solidaritat i la justícia fiscal en el centre de les seves pràctiques com Europa podrà oposar-se als separatismes.
Traducció de Maria del Mar Fernández
26.8.19
