“És evident que Jordi Pujol amb les seves influències ideològiques (Emmanuel Mounier, Charles Péguy, Antoine de Saint-Exupery, Prat de la Riba, Francesc Galí, i segurament ningú més) va ser el primer a impulsar el patriotisme cristià.
La seva immensa astúcia li va permetre molts anys de poder sobre Catalunya. De fet, va ser ell qui va inocular el tipus de patriotisme, que, com va dir Samuel Johnson (i va repetir Gore Vidal), és l’últim refugi dels pocavergonyes. Jo afegiria a aquesta excel·lent afirmació que és també l’últim refugi dels que, incapaços de donar un sentit personal a la seva vida, en necessiten un de col·lectiu. Però en tot cas, el pujolisme és a la mateixa arrel del moviment independentista.
Després, la mala sort va fer que vingués Artur Mas, el funest motor de totes les desgràcies que ens han anat arribant després: l’anomenat procés, la destrucció de Convergència, la desaparició d’Unió, i, la pitjor catàstrofe: el fet que ens encolomés l’il·luminat megalòman fugat a Waterloo, i, com a carambola posterior, l’arribada al poder del president més inútil de la història de la política mundial: el propagandista de la ratafia. “
Un ‘Coriolà’ per als independentistes (politica&prosa, 15 de juliol de 2019)
