“Cal distingir algunes coses. La primera és que l’independentisme no és més que el nacionalisme radicalitzat. L’independentisme és la fórmula, però la qüestió és el nacionalisme. Catalunya té una singularitat econòmica, que ha contribuït a la construcció de la nació espanyola. S’ha basat històricament en un model de proteccionisme a ultrança. És un cas bastant excepcional, si es compara amb el nord d’Anglaterra, o amb Escòcia, que no va tenir aquest poder econòmic tan important. D’altra banda, la llengua catalana és un cas excepcional, en el transcurs d’un procés de destrucció de les llengües no estatals a Europa, amb el naixement dels mitjans de masses, a la fi del segle XIX. El català, amb una nul·la ajuda de l’Estat, es converteix en aquells anys en una llengua de la comunicació de masses. I això ha estat un fenomen que no ha entès la resta d’Espanya i que exigiria exercicis de meditació, però sense necessitat d’enfonsar Espanya com un projecte col·lectiu, que ho és des de 1978 i dins del marc europeu. Estem en aquesta situació i això obligarà a exercicis d’intel·ligència.”
Entrevista a Josep Maria Fradera (Crónica Global, 9 de juny de 2019)
