“La desobediència, que ara els advocats dels dirigents independentistes reconeixen, no explica el que va succeir en els voraginosos dies de setembre i octubre del 2017. No era tan sols desobediència. Si hagués existit una oportunitat de passar de la declaració d’opereta a la independència efectiva, tots sabem que aquest pas s’hauria donat. Això és precisament el que temien molts catalans. S’estava canviant la realitat jurídica del país en el qual vivien sense que poguessin dir res. Més de la meitat del país va ser silenciat el 6 i 7 de setembre. Tota la força institucional (i mediàtica) catalana va empènyer en una direcció que, sent legítima i respectable, no comptava ni amb l’aval d’Espanya i d’Europa per a dur a terme el que es deia que es faria, però que, per fortuna, no es va fer. Era inevitable que l’Estat es defensés (i legítim: ho ha dit el Tribunal d’Estrasburg).”
Escila i Caribdis (La Vanguardia, 11 de juny de 2019)
