“El nacionalisme pujolista més que un partit, va erigir un potent moviment del que es podia formar part tot i tenir èmfasis diversos sobre els ritmes d’assoliment de la “plenitud nacional”, on era compatible fins i tot militar en altres propostes polítiques fora de CiU, però que compartien amb el nucli dur de Pujol les grans veritats de país que s’anaven instituint. Això implicava a la durant molts anys organització menor d’ERC, però també als grups fragmentats de l’espai nítidament independentista i fins i tot alguns elements de la burgesia als que els avatars de l’antifranquisme els havien portat a militar al PSUC o al PSC.
Així es va anar construint un potent imaginari on, lògicament, la defensa de la llengua i de la cultura “pròpia” conformaven el seu pilar central a partir del qual es construïa una “nova Catalunya”. Una al·legoria de país que es legitimava sobretot a través del recurs a un historicisme de caràcter nítidament romàntic. Per a una part significativa de la societat catalana, amb el repte independentista, Jordi Pujol està obtenint la seva gran victòria, tot i que encara no ho puguin dir d’aquesta manera.”
El retorn de la família Pujol (El Triangle,8 d’abril de 2019)
