L’Agenda 2030 de les Nacions Unides va ser la protagonista de la segona Jornada Federalisme i Municipi celebrada enguany a La Tela, el Museu de Ciències Naturals de Granollers, organitzada pel grupde la comarca de Federalistes d’Esquerres, amb la
complicitat de Josep Mayoral, alcalde de la ciutat.
Encara que el vocable federal no va aparèixer gaire a les intervencions, va quedar clar que sense una mirada federal l’Agenda 2030 pel planeta podria quedar al calaix de les bones intencions.
Joan Botella, el president del Federalistes, va recordar les imatges inicials de la pel·lícula Federal: el planeta Terra a les fosques il·luminat pels milers de punts brillants, sense línies ni fronteres polítiques. Aquests punts lluminosos no són les construccions polítiques dels estats i les nacions, sinó les construccions físiques i vitals: les ciutats i pobles on habita la gent. La cultura federal és més que un model de funcionament d’estat, és una manera d’entendre el món, de fer possible el vell somni de les Nacions Unides, de la unitat articulada, no contra la diversitat, sinó a partir de la diversitat i dels objectius comuns de la humanitat.
Josep Mayoral, l’alcalde amfitrió, va donar una benvinguda ben poc protocol·lària. Dempeus, amb una petita llibreta de notes com a únic punt de suport per moure el món, va fer una apassionada intervenció per canviar-lo. Va parlar de l’Agenda 2030, dels 17 objectius de desenvolupament sostenible (abreviats, ODS): erradicar la fam i la pobresa al món, reduir les desigualtats i 13 ODS més. Va tirar de paraules com confiança, corresponsabilitat, respecte, diàleg, competències compartides, que formen part del diccionari federal. No havia passat mai que 193 països es posessin d’acord per recórrer un itinerari consensuat cap a un món amb sostenibilitat ambiental, social i econòmica. Una estratègia allunyada del vell paternalisme dels rics cap els pobres.
La primera taula de convidats va abordar els aspectes generals de l’Agenda 2030. Agustí Fernàndez Losada va advertir contra el perill que aquesta agenda de l’esperança es quedi en una bonica agenda multicolor. Els 17 objectius tenen un gran potencial transformador, però necessiten les ciutats per baixar la pilota al terreny de la realitat de la vida de la gent. Fins ara els bons propòsits eren del Nord cap el Sud, ara han de ser de totes les geografies humanes, econòmiques i polítiques, en doble direcció. El
Nord té assignatures per aprovar dins de casa, des de la pobresa fins a la pau. Serà imprescindible trepitjar més els camins de la cooperació horitzontal, teixir xarxes i explicar i retre comptes.
La intervenció de Juana López va tenir un aire gramscià de pessimisme en l’anàlisi i optimisme en la voluntat. L’Agenda 2030 diu què cal fer i com ferho amb una narrativa comuna, però els compromisos polítics s’han de concretar. Les ciutats són referents d’un futur 2030 –a poc més de 10 anys vista– que ens ha de deixar ciutats inclusives, segures, resilients i sostenibles. Però els pactes d’estat que han de posar la maquinària en marxa triguen a concretar-se.
Ara arriben les eleccions municipals en un any on farem 40 anys d’ajuntaments democràtics. Quaranta anys on s’ha demostrat la resistència i la resiliència del món local, però amb molt camp encara per recórrer per associar-se i construir xarxes de complicitat.
La segona taula va tractar de la transició energètica, o el que és el mateix, de canviar el model de producció i consum dels béns no renovables, com els combustibles fòssils, o escassos, com l’aigua. Joan Herrera, ara al ministeri del ram, va avisar que, al
segle XXI, el canvi climàtic se solapa amb el vell conflicte capital-treball. Els cotxes elèctrics poden tenir un impacte negatiu en els llocs de treball de la indústria de l’automòbil, però més en tindria no fabricar-ne. El 42% de l’energia va a la mobilitat.
Com a país som un territori pobre de solemnitat en combustibles fòssils, però rics en sol, vent i biomassa. Avui l’electricitat fotovoltaica és més barata que la que crema combustible. Eliminat l’incomprensible impost al sol, s’obre el camí a l’autoconsum de
l’energia solar com un vector de democratització de l’energia i una oportunitat per tal que les ciutats deixin de ser el principal embornal d’energia i es reconnectin amb el planeta. És possible fer una xarxa comunitària per compartir l’autoconsum elèctric en comunitats locals d’energia. Cal passar de la cultura de la propietat a la cultura del servei compartit: compartir els cotxes, utilitzar més el transport públic, compartir l’energia. Reapropiar-nos de l’energia és també reapropiar-nos de l’economia.
Montserrat Tura va dir que estem en l’era antropozoica on l’home modifica el clima i la geologia, però no ho tenim tot perdut. Al Besòs, que era el riu més contaminat d’Europa, ara torna a haver-hi peixos i aus. El treball fet pel Consorci de la Conca per tornar a tenir aigua neta ha necessitat la contribució d’una cinquantena de municipis, entre d’altres entitats. No és fàcil aconseguir que
alguns municipis visquin com a propis els organismes supramunicipals, perquè costa assumir que els afecta allò que passa fora de les seves fronteres.
Però els peixos del Besòs són una demostració del poder dels municipis associats, un poder que es va imposar judicialment a la Generalitat per obtenir l’aplicació del cànon de sanejament.
Per a Lluïsa Moret, alcaldessa de Sant Boi, única ciutat espanyola que ha guanyat dues vegades el Premi Estatal de Ciutat Sostenible, tot va començar amb l’Agenda 21. A partir d’allí van començar a generar coneixement i cultura ciutadana de la sostenibilitat i a incorporar-la en la gestió d’aspectes estratègics com la reducció de residus, el cicle integral de l’aigua, la mobilitat i la lluita contra el canvi climàtic, l’educació ambiental i la qualitat de l’aire.
Treballen per guanyar eficiència i estalvi energètic a la ciutat i també per combatre la pobresa energètica. Va recordar que el Llobregat, que també torna a tenir peixos, ha passat de riu claveguera a espai natural i forma part de l’anell verd, un itinerari per
espais naturals d’interès paisatgístic com el parc fluvial o la muntanya de Sant Ramon i el Parc Agrari del Baix. Però la transició energètica necessita aliats i va posar com a exemple la inèdita i imaginativa aliança i col·laboració de dos clústers a Sant
Boi, el de la biomassa i el de la salut mental.
A la tercera taula, Federico Mayor Zaragoza, bloquejat al llit pel grip, va enviar un vídeo amb un missatge central: som les ciutats i els pobles a qui ens toca transformar el món. Per a Marina Canals, de Ciutats Educadores, la ciutat és una escola d’oportunitats que va més enllà de l’aula. La natura, els parcs, els noms dels carrers que són com una història de la ciutat i la seva gent. La ciutat ens educa perquè la seva vida és una escola de drets humans, de cultura,
de relació, de cultura de Pau. La ciutat és una aula de pedagogia, de valors per compartir. Josep Mayoral, en nom de Majors for Peace, va dir que les històries exemplars són de la societat i no de l’Administració. La memòria civil és la reconstrucció de la memòria col·lectiva. Avui el món és un mocador proper amb guerres, dolor i silenci, però les ciutats per la pau donen veu als perdedors i converteixen l’oblit en solidaritat. Elles posen veu i rostre de ciutat a la utopia de la seguretat i la pau. “A les ciutats no tenim ni volem tenir armes, però ens queda la paraula”, va concloure l’alcalde de Granollers.
Article publicat a El 9 Nou el 18 de febrer de 2019
