“Amos Oz identifica el fanàtic pel seu entusiasme per pertànyer a alguna cosa i pretendre que la resta s’hi afegeixi, per l’afany a convertir l’altre. Pel seu bé, esclar. “Els fanàtics són sentimentals sense remei”, diu amb aquest sentit de l’humor que reivindica com a vacuna, juntament amb l’exercici bàsic: posar-se en el lloc de l’altre. Només així és possible arribar a pactes que, atenció, no ens faran feliços, sinó que fan mal perquè passen per “prescindir dels somnis, de les il·lusions i dels vells eslògans del passat”. Oz ens va deixar just abans de començar un 2019 que és una altra oportunitat per seguir preceptes com aquest: “Arribar a acords és provar de trobar-se amb l’altre en algun punt a meitat del camí”.”
Fanatisme polític (La Vanguardia, 31 de desembre de 2018)
