“L’independentisme ha traçat un arc inèdit en arquitectura, compost d’estructures disjuntes que per moments semblen la mateixa cosa. L’arc independentista no se suporta a si mateix, i molt menys està en condicions de sostenir la construcció d’una república pròpia. El més desconcertant del seu dibuix és que no se sap amb exactitud on comença i en què acaba. Des d’un punt de vista temporal, es tractaria d’alguna cosa que es va iniciar fa sis anys amb Convergència fugint de si mateixa, que en algun moment va poder trobar a ERC esperant-la als llimbs etern, i que va acabar despenjant-se cap a la CUP, fins a donar lloc a aquesta marea necessitada de gestes que suggereixen les vigílies dels CDR i uns altres.”
Un arc en l’aire (La Vanguardia, 11 de desembre de 2018)
