“Un nacionalista mai comprendrà que no se sigui més que un altre tipus de nacionalista, oposat i rival. Però, enfront de la desraó nacionalista, cal defensar la possibilitat de declarar-se agnòstic, ateu, descregut, de negar que una nació hagi de forçosament odiar a una altra, que qualsevol identitat nacional sigui construïda front i contra el diferent, sigui opressor o oprimit. És més, pot ser que el nacionalisme anés un germen de llibertat i revolució durant bona part del segle XIX europeu, però al llarg del segle XX no va ser més que l’abscés infectat que va donar origen a les pitjors ideologies i que va justificar part dels més abominables crims de la humanitat. I veure-ho apuntar ara de nou el seu cap de serp no pot més que fastiguejar-nos i atemorir-nos als quals ens imaginem lluny del seu influx.”
Nacional(ismes) (La Vanguardia, 4 de novembre de 2018)
