En paraules acadèmiques podem dir que el nostre país travessa una sèrie de crisis superposades; si parlem castissament hem de convenir que, en determinats aspectes, Espanya està mig morta. Crisi superposades: la condició de vida i treball dels sectors més febles de la societat; crisi política i institucional i dels subjectes que hi intervenen; i crisi territorial. I núvols negres que vénen d’Orient Pròxim que poden interferir la tímida recuperació de la macro economia amb les pujades que estem veient del preu del petroli. Per no dir els mals aires que ens vénen d’Itàlia després de la formació del nou govern. Atenció al recent informe del Banc d’Espanya on alerta contra l’exagerada afirmació de les autoritats governamentals sobre la recuperació econòmica. Alerta.
No m’és possible abordar tots aquests registres perquè tampoc es tracta d’allargar innecessàriament la meva intervenció, així és que parlaré del que s’ha anomenat «crisi territorial», perquè entenc és el més apropiat a les característiques d’aquesta trobada. No em limitaré a assenyalar la patologia, així que proposaré un modest projecte alternatiu sobre el particular. Dit breument: parlarem de federalisme. En tot cas, gran part del que havia de dir ha quedat exposat en aquest documental, Federal, que ha realitzat Albert Solé amb mà dutxa.
Primer gambada
El problema més aspre de la crisi territorial es troba en l’independentisme català. Que ha crescut espectacularment en els últims deu anys. Un increment d’aquestes característiques bé mereix una reflexió a tomba oberta. L’interrogant central és: per què el nacionalisme i la seva fase superior, l’independentisme, han arribat a tan importants cotes de representació i representativitat a Catalunya? Aquest és un esborrany per a amics que intentarà aproximar-se a una resposta amb punt de vista fonamentat. La tesi que plantejaré en aquesta conversa és la següent: el nacionalisme s’ha desenvolupat i ha arribat a àmplies masses gràcies a l’abandó de la lluita d’idees per part de les esquerres al nostre país com a Europa. Aquesta és, al meu entendre, la clau central.
Segon gambada
Les esquerres no han sabut interpretar els grans canvis i transformacions que han tingut lloc al llarg i ample del planeta. S’han entestat a fer política amb les mateixes idees i instruments que han utilitzat durant el segle passat. Han estat canvis gegantins que s’han operat en la globalització de l’economia i del treball. Han dissenyat polítiques -industrials, fiscals, d’Estat de benestar, etc– pròpies d’una situació que gradualment anava deixant d’existir. I, d’una altra banda, aquestes polítiques han tingut com a mètode exclusiu l’Estat nació quan s’anava accentuat la dimensió global. Així les coses, s’ha anat produint un gran desfasament entre aquestes polítiques i la realitat, que contínuament anava transformant-se. Estem a Mataró on les grans catedrals fordistes (Gassol, Subirà, Inex …) són ja pura arqueologia. El resultat d’això ha estat la continuada pèrdua de suport de masses de les esquerres a tot Europa. Aquest és el resultat d’unes crisis de les esquerres: de projecte, de lideratge i de representació. Ara corren el perill de caure en la irrellevància.
Crisi de projecte. Durant els anys més durs de la crisi econòmica ha estat silenciosa i sense saber què proposar. Més encara, durant aquest període ha estat incapaç d’oferir una crítica raonada al impetuós projecte independentista, que -encara que no sol– és també una reacció populista, corporativista i reaccionària enfront de la globalització i la interdependència. Faig notar el caràcter corporativista del nacionalisme i la seva fase superior, el separatisme. Corporativisme, perquè només va a la seva i es confronta amb el dels altres.
Fa temps que em plantejo fins a quin punt les esquerres tenen la seva responsabilitat en la manca d’anàlisi del nacionalisme. I vinc donant-li voltes al cap sobre una qüestió llunyana que pot ser sorprenent. Hi va haver un moment, després de la Segona Guerra Mundial, que els partits comunistes europeus van elaborar els seus propis projectes de marxa al socialisme, especialment els italians, dirigits per Palmiro Togliatti. Eren les «vies nacionals al socialisme». Em vaig criar políticament en aquests plantejaments i segueixo creient en ells. Ara bé, en la pràctica tals vies van significar l’oblit de l’internacionalisme i de la solidaritat internacionalista, que van quedar reduïdes a simple protocol declaratiu. I encara que les esquerres mai es van declarar formalment nacionalistes en la pràctica feien política nacional obviant el context internacional que cada vegada més es feia global. Mutatis mutandis va anar desapareixent la crítica de la raó nacionalista. Posem un cas que avala el que vull dir: en tots els períodes electorals de les europees el debat i la lluita pel vot s’han caracteritzat només per les coses domèstiques, deixant de banda la gran qüestió europea. I el que he anomenat política de campanar.
En resum, l’abandonament de l’internacional, que ja anava sent global, de les vies nacionals al socialisme va consolidar el caràcter nacional i nacionalista de l’esquerra, que ja practicava la socialdemocràcia europea després de la votació dels crèdits de guerra a 1914. Més encara, la pràctica desaparició de l’horitzó de la transformació de la societat -diguem-ho sense embuts– anava buidant les idees del gran canvi social en un ampli sector de la vella militància que es va veure enlluernada per l’aparició del nacionalisme i la seva fase superior, l’independentisme. La orfandat, es diu, avorreix el buit.
Fins a la present és majoritària en l’esquerra la idea de l’origen del Procés independentista. És la següent: els efectes tremends de la tristament cèlebre Sentència del Tribunal Constitucional, que passava la garlopa en aspectes no irrellevants del nou Estatut; d’una banda; i, d’altra banda, la reacció del govern Mas per desviar l’atenció de la seva política de retallades, en els quals per cert va tenir com a arquitecta funcional a Elsa Artadi, peça central de l’actual govern subaltern de la Generalitat. No contradic aquesta versió de l’origen del Procés. Però aquesta no és ni tota ni la principal explicació.
Jo ho veig d’aquesta manera: el momentum de l’inici del Procés es dóna quan, des de la covachuelas de l’independentisme, es pren nota de l’aparició d’un moviment intimidatori: l’aparició dels indignats a la Plaça de Catalunya, el famós 15 M. en les seves assemblees permanents els acampats -un moviment interclasista– no esmenten de cap manera la qüestió catalana, el bilingüisme s’utilitza amb naturalitat i els importa un rave l’essencialisme nacionalista. Alguns perceben que aquest moviment no és cooptable com ho han estat majoritàriament les esquerres. Estupor, doncs. Cal contrarestar amb una potent ofensiva de nou tipus. Només afegiria com a data emblemàtica el 15 de juny de 2011, quan Mas ha d’utilitzar un helicòpter per arribar al Parlament. Per cert, per aprovar unes lleis de retallades recolzades pel PP.
En resum, l’inici del Procés és, així les coses, un moment de confrontació interna de Catalunya. No és, per tant, una pugna entre Barcelona i Madrid. Qüestió diferent és el que anirà succeint posteriorment.
Tercer gambada
No vull ser esgarriacries, però he de dir el següent: el doble conflicte que vivim entre les dues Catalunyes i el d’una part d’ella amb Espanya serà de llarga durada. No és fatalisme, és simplement la constatació de la gravetat d’una situació com l’actual. Més encara, a Catalunya una part de la societat es podria trobar emparedada entre els independentistes i els neolerrouxistes. Aquest conflicte dóna vidilla a ambdós pols i, possiblement, s’aguditzarà amb el legitimisme del president vicari i les ínfules de Ciutadans. És la mútua retroalimentació. Paciència, doncs.
Tenir paciència no equival a dimitir de fer propostes. Per exemple, Joan Coscubiela ha proposat unes quantes que anomena microsolucions. Una s’ha realitzat ja: la formació d’un govern que hem de jutjar pels seus fets concrets. Falten dues: la retirada de l’article 155 i la posada en llibertat dels presos. El segon ja no se sosté després del gegantí nyap del jutge campeador. Pel que fa a mi, proposaria una quarta microSOLUCIÓ: una entesa entre sindicats i patronal en dues direccions: a) evitar que marxin més empreses de Catalunya, i b) recuperar el que es pugui de les que ens han deixat. En efecte, són unes propostes minimalistes, de xoc. Perquè el que naturalment es tracta és d’elaborar un projecte estratègic.
Quart gambada
Un projecte estratègic per a Espanya hem dit. Perquè no és possible una nova arquitectura institucional sense una reforma a fons de la Constitució. Res es milloraria amb només un neteja de coberta. Es tracta de reformar ordenadament el tot perquè encaixin adequadament les parts. Però ja estem en condicions d’imaginar que això tampoc donaria satisfacció a l’independentisme. L’única cosa que faria -possiblement, però no tenim certesa això– és restar-li aliats i consens de masses. Concretant, primer la reforma del tot, després la revisió i encaix, concrets, dels problemes territorials.
Aprofito l’ocasió per polemitzar amb una idea que comença a circular per certs ambients intel·lectuals barcelonins. Plantegen que el disseny institucional més adequat és el referent a la ciutat. La ciutat com a marc que substitueix a l’Estat. Per la meva banda, tal com estan les coses ara vénen ganes de dir que l’Estat té els segles comptats. En tot cas, caldrà convenir que aquest plantejament, el de la ciutat com a marc institucional, té l’avantatge que aquests cercles intel·lectuals queden eximits de responsabilitat política. Jo no comparteixo aquest disseny. Perquè conduiria al corporativisme territorial més exasperat.
Cal una nova arquitectura institucional. Ara bé, m’és obligat reconèixer que, sota el sistema de les autonomies, Espanya ha aconseguit els més alts nivells de progrés i desenvolupament. Algú hauria de dir-ho. Una nova arquitectura institucional perquè ja no valen els mers ajustos funcionals. I no veig altre camí que el federalisme. És més, jo diria que el sistema autonòmic, malgrat tot, ha estat una escola raonablement bona per al nou camí federalista.
M’interessa dir el següent: jo sóc un federalista tardà, i ho sóc per descarti d’altres opcions. És a dir, el meu federalisme no és ideològic sinó pragmàtic en el sentit que Richard Rorthy li dóna a aquesta paraula. Entenc, a més, que el federalisme tindrà no poques enemistats i interferències. És una cosa més que una intuïció que el PP li posarà la proa, que alguns sectors del PSOE faran tres quarts del mateix, i que Ciutadans mostrarà el seu més enfervorit ardor guerrer en contra seu. Més encara, l’independentisme català tampoc estarà per la feina. En tot cas, d’aquí s’ha de partir. Les dificultats no són, doncs, la conclusió sinó el punt de partida.
He sentit dir avui que el federalisme és l’única solució possible. Sigui. Però un servidor, que ja té molt atipament de certeses, prefereix dir que el federalisme és la hipòtesi -una hipòtesi no equival a certesa– per arreglar l’ossada del país.
Això és el que volia a Mataró, al Mataró de Joan Peiró, Antoni Martí Bernasach i Teresa Cortina. Internacionalistes de noble estirp.
El federalismo, una hipótesis razonable (Blog Metiendo Bulla, 23 de maig de 2018).
