A dia d’avui no tenim solució, encara que tal vegada aquesta sigui la preferència d’un sector de Catalunya: seguir el temps que calgui amb la ferida de la divisió sagnant, enfrontats però mobilitzats, en tensió política, fins afeblir i arribar a vèncer algun dia al contrari
Ser català avui, siguin quines siguin les idees polítiques, és estar atordit. Així de clar ho veig des del meu propi atordiment. Però bastants catalans em replicarien que res d’això, que tenen les coses molt clares i que tard o d’hora s’arribarà el gran objectiu. Dues visions. Dos mons. D’aquest panorama tracta el que ve a continuació.
No em referiré d’entrada a l’alta política, que per desgràcia no coneix jornada de descans: és un exemple massa evident de bloqueig, sobresalts, confusió i improvisació constants, i ja hi ha força analistes que cada dia aborden aquesta part de la nostra desgraciada vida col·lectiva . Vull parlar, en primer lloc, de coses que ens passen a gent que no hem traslladat la nostra seu fora de Catalunya i que indiquen la profunditat del estrip en què vivim. Tres exemples…
