Un partit català, combinant el mal gust i la ignorancia histórica, commemora cada any la seva execució amb una marxa nocturna amb torxes. Però això no canvia les coses: Lluís Companys era un republicà, un federalista espanyol i un home d’esquerres
Com en moltes altres coses, el nacionalisme separatista porta anys intentant apropiar-se de la figura de Lluís Companys. Com han fet amb l’exposició sobre la presó Model, o amb l’exposició sobre les lluites veïnals durant el franquisme, o amb els diversos col·loquis i conferències sobre temes històrics: allò que no és seu, s’amaga; i si no es pot amagar, s’intenta absorbir.
El pujolisme va intentar durant dècades amagar la figura del president Companys; i quan al final no van poder resistir la pressió, li van dedicar un monument petit i poc conegut al costat de l’Arc de Triomf de Barcelona.
Per què aquest odi a la figura de Companys? Un dels intel·lectuals del règim va intentar menystenir-lo citant un vers d’un òpera: “un bel morire / tutta una vita onora”. Com si l’execució de Companys l’hagués redimit d’una vida deshonorable…!
Lluís Companys era un advocat, que es va especialitzar a defensar sindicalistes de la CNT en els “anys de plom” del pistolerisme del Sindicat Lliure, i a defensar els drets dels rabassaires davant dels abusos dels propietaris latifundistes. Per això, el seu grup (en torn del diari “L’Opinió”) va ser un soci indispensable en la creació d’ERC: hi aportava la connexió amb el moviment obrer i amb la tradició del sindicalisme agrari, i l’herència histórica del federalisme republicà.
Elegit per uns pocs dies alcalde de Barcelona, Companys va exercir tots els càrrecs públics imaginables durant la segona República, fins a ser elegit president de la Generalitat a la mort de Francesc Macià. I al cap de pocs mesos es va produir l’esdeveniment cèlebre, i que cal entendre bé: el 6 d’Octubre de 1934. Companys no proclama la independència de Catalunya: proclama l’Estat Català dins la República Federal Espanyola. Després dels precedents d’ Itàlia, d’Alemanya i d’Àustria, l’entrada de la CEDA al govern de Madrid feia tèmer la imminència d’un cop feixista a Espanya. L’Aliança Obrera i el PSOE promouen un alçament contra el risc d’un govern feixista a Madrid, i la fracció separatista d’ERC intenta que la Generalitat aprofiti l’ocasió i es declari independent.
Companys, un republicà federalista i d’esquerres, un home lleial a la República, s’hi nega (com la CNT catalana, d’altra banda). Mentre ell i el seus són detinguts i empresonats, els dirigents d’Estat Català, encapçalats per Dencàs, fugen per les clavagueres de la Plaça Sant Jaume, arriben al port i embarquen, uns cap a Itàlia i altres cap a França.
El Front Popular i l’amnistia el restitueixen a la presidència, des d’on conduïrà el govern de Catalunya en les tràgiques condicions de la Guerra Civil, repetint una i altra vegada una mateixa frase: “defensar Madrid és defensar Catalunya”. I després, ja a l’exili, perseguit per la policia secreta espanyola, cau en mans de la Gestapo que el repatria a Espanya, on serà condemnat per un Consell de guerra i executat.
Un partit català, combinant el mal gust i la ignorancia histórica, commemora cada any la seva execució amb una marxa nocturna amb torxes. Però això no canvia les coses: Lluís Companys era un republicà, un federalista espanyol i un home d’esquerres. Lluís Companys era un dels nostres.
