La crisi d’Estat ha de tancar-se amb un diàleg sense condicions prèvies. Quan el problema és la Constitució, el pacte exigeix iniciar-se més enllà d’aquestes fronteres avui massa estretes. Un acord que hauria d’establir unes regles justes per a tothom, que avui no ho són, ni per als uns, ni per als altres
El primer article que vaig escriure sobre la relació entre Catalunya i Espanya data del 26 de gener del 2013. Hi afirmava que l’independentisme tenia suficient hegemonia a Catalunya com per reclamar que el seu projecte a la pràctica fos possible a dins la legalitat espanyola. Hi deia que o es delegaven competències a Catalunya prevista a l’art. 150CE o a la reforma de l’art. 92 per incorporar referèndums d’àmbit territorial autonòmic. El conflicte de trens era previsiblement inevitable dins dels estrets límits que el Tribunal Constitucional havia establert a la CE quan retallà l’Estatut de Catalunya. “L’Estat ha d’obrir fórmules de pacte per trobar solucions i, fins i tot, legitimar aquest procés de fonament ciutadà i democràtic”.
El 4 de maig del 2015, vaig insistir-hi. Si no és possible el consens a Catalunya, no hi haurà més opció que els catalans decidim què volem que sigui el nostre país. Ho deia perquè uns mesos abans havia escrit que el govern de la Generalitat havia de ser capaç d’articular una majoria de consens a Catalunya, no només per tenir legitimitat plena davant les reivindicacions a l’Estat, sinó sobretot per protegir la unitat del conjunt dels catalans. El resultat de les eleccions al Parlament de setembre del 2015, quan les forces independentistes no aconseguiren el 50% dels vots emesos, era el moment idoni per recuperar el consens que sempre havia tingut el catalanisme.
Els independentistes recuperaren llavors el que havien anomenat com “la pantalla superada del Referèndum”. Era difícil la via unilateral amb aquell resultat i en canvi era lògic i eficaç repetir que votar és democràtic. La cara oculta del missatge era que s’havia d’acceptar els plans del govern de la Generalitat i la CUP o podríem aparèixer com a sospitosos; fet que ha estat injust per tants catalans d’aquí o d’allà que sempre han compromès les seves vides amb la democràcia i els drets de les persones. No votar també sempre ha estat democràtic i sovint és una forma de protesta. És cert que al fil d’aquest argument s’han llançat massa amenaces i insults gravíssims que sobretot han patit les alcaldies del PSC que no haurien de succeir mai en democràcia. Exigir que la Llei Catalana imposa al Parlament el consens dels dos terços per tramitar qüestions estructurals és netament democràtic. Hi va haver una consulta i unes eleccions “plebiscitàries” que van guanyar els partits independentistes per una majoria insuficient. El mandat democràtic que van dir que interpretaven era arribar a la independència i, al marge de tàctiques circumstancials, considero que no s’han apartat mai d’aquest objectiu.
Ja després de la Consulta del 9N vaig creure que havien estat masses per no fer res i no havien estat suficients per fer-ho tot. Aquesta circumstància m’havia animat a escriure sobre la unitat civil catalana. Vaig escriure a favor de “la creació d’un Estat federal de Catalunya, que garantís un pacte entre iguals i el reconeixement de la singularitat nacional del país. Vull formar part de la solució, no del problema”. Vaig estirar sense violentar la proposta federal socialista per proposar un marc que pogués servir com a gran acord del catalanisme i ho vaig tornar a repetir a la conferència amb Miquel Iceta i Pedro Sánchez del 19 de maig del 2015.
En aquella trobada vaig afegir que “l’obcecació del Partit Popular per fiscalitzar la política és un error de gruix històric”. El llistat de greuges ha estat un error de proporcions enormes: l’abominació de retallar l’Estatut aprovat per Referèndum pel poble de Catalunya o la sospita permanent al catalanisme (la Llei Wert o les “firmes contra Catalunya” de Mariano Rajoy, etc.). En una moció de març del 2017, em vaig afegir a condemnar tota sentència per qüestions polítiques a Catalunya. Condemno també la ingerència en les institucions catalanes, la detenció de representants públics o la prohibició d’actes democràtics. I crec que l’Estat ha de deixar votar el diumenge 1 d’Octubre i no actuar. Seria una calamitat intolerable que s’utilitzés la violència per impedir-ho. Podria vèncer, però mai convèncer.
En aquests dies difícils, recordo amb nostàlgia la conferència del 29 d’abril del 2015 amb Antoni Puigvert, quan vaig defensar que existeix un patriotisme d’esquerres: una Catalunya que sigui una àgora i no un temple, oberta enlloc de tancada, crítica i contrària a qualsevol certesa. Avui aquelles paraules em recorden el món d’ahir. Ha canviat tot. El projecte legítim independentista va inundar carrers, cultura, instituts o bars i, essent això, s’ha imposat com una defensa despullada del país. A les manifestacions de la Diada, alguns ja no hi anem, perquè el seu motiu principal és l’independentisme. El govern actual ha oblidat la gestió del dia a dia i s’ha paralitzat tot. No es convoca una manifestació per denunciar cap retallada des del 2012. A tot arreu les coses es van dividir entre uns, els altres i uns tercers que hem utilitzat la prudència per aportar el nostre gra de sorra a la convivència. El soroll és tan alt i les raons són tantes que en els dos camps les institucions ja no s’escolten, alguna premsa es va convertir en partisana i a aquestes la tensió creix molt per sobre del que hauria de ser una situació normal.
La paraula excepcional ho ha canviat tot, i haig de dir que ho vaig dir amb respecte al president Carles Puigdemont a l’últim plenari com alcalde de Girona a propòsit de gairebé trenta mocions independentistes que havien recollit aquest argument per justificar actuacions polítiques o ciutadanes pròpies. L’excepcionalitat ha trencat moltes més Repúbliques que les que ha fet néixer. Hannah Arendt va escriure molt i bé contra l’excepcionalitat com una porta oberta a l’arbitri de qualsevol poder contra els drets ciutadans. Per la seva banda, el govern Rajoy actua de facto amb la mateixa justificació per procedir contra el Referèndum de l’1 d’Octubre i, així, l’Estat ha empitjorat no només la ferida oberta a Catalunya, sinó també la seva pròpia crisi com a artefacte útil al segle XXI.
A Espanya van veure les orelles al llop. A l’ octubre del 2016, el Consell Federal del PSOE destituí el secretari general Pedro Sánchez en clau d’aconseguir després permetre governar el PP a Espanya. Per a mi era un acord que posava la nació espanyola al davant de la ideologia. L’excepcionalitat presumiblement exigiria tancar les portes a les peticions independentistes. Si ho vaig criticar a Catalunya quan van pactar el PdeCat, ERC i a la pràctica la CUP, molt menys encara ho compartia a Espanya. Així que vaig dimitir aquell mateix dia quan les tesis que defensà llavors Miquel Iceta a favor de Pedro Sánchez i un socialisme obert foren derrotades circumstancialment. Hi ha hagut errors en ambdues parts i mai el que fan malament els uns pot justificar el que fan pitjor els altres.
L’inici del conflicte m’ha arribat per a mi després d’un any de treball a l’Ajuntament de Girona amb un acord fort i que funciona bé amb l’alcaldessa Marta Madrenas del PdeCAT. A les dues ens arriben comentaris de què carai fem defensant-lo amb tot el nostre ímpetu. Doncs ho fem amb grans dosis de normalitat, que és exactament el contrari que excepcionalitat, per defensar una Girona diversa que és el que sempre hem estat. Si estimem Catalunya les dues com qualsevol altre regidor del Plenari. I ens sabíem les dues independentista i federalista respectivament sempre. Si passa tot això, com ens hauríem de mirar ara amb recel? El dia que uns i els altres no puguem pactar, o sols els uns o els altres puguin governar, llavors Girona deixarà de ser la ciutat oberta que sempre ha estat i ha de ser per poder ser ella mateixa. Seria una altra cosa. Però no el que sempre va ser i és.
El Referèndum de l’1 d’Octubre és el resultat d’un cúmul d’error d’ambdues parts escriu l’intel·lectual català Jordi Amat. És un fracàs total d’Espanya. Però tampoc té la suficient legitimitat del Parlament. La Generalitat ha de tornar als consensos necessaris que exigeix la Llei de Catalunya. Això té una importància majúscula. Un país no es pot construir unilateralment amb mig país. Ho ha dit el conseller Santi Vila i té raó: no es pot violentar les regles del joc del Parlament. L’espai públic ha estat sempre quelcom compartit per a tots els catalans.
Ara bé, també crec que l’Estat ha de deixar votar el diumenge 1 d’Octubre i és imperatiu no utilitzar cap força per impedir-ho. La ciutadania que és independentista és pacífica i democràtica. No hi ha cap raó que pogués legitimar una acció repressiva. Ni hi ha pitjor per a qui vol defensar Espanya que fer-ho a la força. Els catalans s’han expressat amb claredat, els que parlen o els que callen. I si la bandera hegemònica no hagués estat la independentista, encara haguéssim estat molts més els que protestaríem contra les maneres superbes de l’Estat. Per tant, existeix una crisi d’Estat greu que obliga el govern del Partit Popular només a utilitzar el diàleg, la prudència i la política.
Les institucions han de proporcionar seguretat i confiança a la ciutadania enlloc de ser percebudes per àmplies capes de la població com una amenaça. Per aconseguir-ho caldrien renúncies d’ambdues parts. A l’Estat: que deixi votar el diumenge i que aturi qualsevol acció de força al meu país. És una vergonya. A la Generalitat: que la política torni al Parlament i es recuperi el consens essencial del catalanisme. La crisi d’Estat ha de tancar-se amb un diàleg sense condicions prèvies. Quan el problema és la Constitució, el pacte exigeix iniciar-se més enllà d’aquestes fronteres avui massa estretes. Un acord que hauria d’establir unes regles justes per a tothom, que avui no ho són, ni per als uns, ni per als altres.
Renúncies mútues per tancar ferides obertes per tots els errors. Callar a Catalunya des de l’Estat. Oblidar mitja Catalunya des de la Generalitat.
Estic convençuda que el tarannà obert i progressista dels federalistes hi jugarà un paper important quan s’obri la possibilitat del diàleg.
