El juny passat, Federalistes d’Esquerres es va manifestar al voltant de la convocatòria del 1O anunciada pel govern català en una editorial titulada ‘Això no és un referèndum’. Allí s’argumentava que la votació que s’havia anunciat per l’1 d’octubre no complia unes condicions mínimament homologables. Francesc Esteva, Silvia López Valentín, Antonio Sitges Serra, Anna Estany, Carme Valls-Llobet i Lluís Pascual, membres de Federalistes d’Esquerres, expliquen per què creuen que el 1O no és un referèndum i com veuen la convocatòria.
Francesc Esteva
Si un referèndum de SI/NO és molt discutible (perquè és manipulable) la forma en què està plantejat el del 1O és del tot antidemocràtic. No es donen les garanties suficients, no hi ha cens, no se sap qui garantirà la votació ni el recompte. I vull emfatitzar que aquesta opinió té l’aval d’una majoria del poble de Catalunya representada pels parlamentaris dels partits no independentistes que van rebre més del 50% dels vots dels ciutadans. Els parlamentaris del PP, els de Ciutadans, els socialistes i els de CSQP, amb diferents matisos, coincideixen a defensar que no es donen les garanties necessàries per poder validar un referèndum tal com el que ens plantegen per a l’1 d’octubre.
Silvia López Valentín
Per dur a terme un referèndum cal un acord polític previ, on totes les parts (les que advoquen pel ‘SÍ’ i les que ho fan pel ‘NO’) tenen el mateix espai per defensar les seves posicions. Quan una de les dues parts de la societat no se sent interpel·lada a sortir al carrer a defensar la seva posició, per moltes urnes que surtin al carrer, no serà un procés democràtic allò que sorgeixi d’aquella festa. Estic en contra que Catalunya comenci el “procés de desconnexió” perquè considero que va en contra del curs de la història pel que fa a l’eliminació de fronteres es refereix i tracta de dividir la societat de manera vertical, sense entendre que de qui ens hem separar és dels poderosos que prenen les decisions en base als seus propis interessos i no els del bé comú. Estaria encantada de poder anar a un col·legi electoral i poder dipositar el meu ‘NO’ en una urna. Però sense unes regles acordades i debatudes entre tots i totes, no considero que aquest “referèndum” sigui un procés democràtic. Un referèndum no és una acció democràtica per ella mateixa i també existim les persones demòcrates que estem en contra de l’1-O, en contra del que ens volen fer creure.
Antonio Sitges Serra
És mig matí del diumenge 3 de setembre i vaig tornant de vacances. El viatge és una mica llarg però la carretera està buida i desafia els infaustos pronòstics de la DGT. Poso la ràdio. Solc fer-ho quan m’acosto a Barcelona per allò d’escalfar motors i començar a programar la rentrée: tornada a la feina, retrobar amistats, acabar el fantàstic llibre que és la ‘Missa negra’ de John N. Gray i posar al dia l’agenda política. D’això últim s’encarrega un clip informatiu de CATINFO que emet un parell de minuts trets d’una entrevista a Puigdemont (hauria d’escriure Honorable Puigdemont, però em costa). La periodista li pregunta al president si considera que hi ha línies vermelles que anul·larien la validesa del referèndum que es proposa convocar dimecres que ve. La resposta em deixa atònit. Diu Puigdemont que hi ha dues línies vermelles temibles: una, que es voti en menys del 50% dels municipis i una altra que la participació no arribi al 20%. És a dir, anem de rebaixes. Bé, atònit a mitges, perquè la resposta és coherent dins d’aquest món utòpic i paral·lel que ha construït l’independentisme. I, com totes les utopies (Robespierre, Moro, Huxley, Fourier), és un món no tan sols irrealitzable sinó un món en el qual es volen sacrificar la legalitat i les regles democràtiques en nom d’una meta idíl·lica. És lògic que l’independentisme temi l’abstenció perquè, al capdavall, això no és un referèndum.
Anna Estany
El referèndum plantejat pels partits secessionistes no va de democràcia sinó d’autocràcia. Les mancances i la violació dels requisits perquè fos democràtic han estat perfectament exposades per l’editorial de Federalistes d’Esquerres del 11 de juny de 2017. Per tant, vaig a incidir en una qüestió prèvia que és la idea sobre la qual s’ha construït aquest referèndum. Em refereixo a l’anomenat “dret a decidir”. En primer lloc cal dir que és una expressió sense sentit, per tant, no és ni veritable ni falsa, de manera que no es pot estar ni a favor ni en contra. Perquè ho tinguem clar cal establir qui té el dret i a què, per la qual cosa es converteix en el “dret a l’autodeterminació” que sí que té sentit i està reconegut en el dret internacional, però que Catalunya no compleix amb cap dels requisits ni circumstàncies necessàries per tenir aquest dret. Això no vol dir que els referèndums no puguin constituir una forma de resoldre problemes socials i polítics però això requereix un debat per veure si és el millor instrument per abordar els problemes que hi pugui haver en la relació entre Catalunya i la resta d’Espanya. En qualsevol cas, tornant al principi, el referèndum plantejat per al 1O no és un acte de democràcia i l’única postura que considero viable és no anar a votar.
Carme Valls-Llobet
Hi ha moltes raons per les quals no és democràtic el procés cap a la independència a Catalunya. Una d’elles és que s’ha furtat el debat social sobre els seus beneficis suposats sense avaluar si la via federal podria resoldre els problemes sense provocar-ne d’altres. Un exemple paradigmàtic s’ha pogut veure els últims dies al voltant de la necessitat d’un exèrcit i de com s’hauria d’organitzar la seguretat del país. Per no debatre, ni Puigdemont ni Junqueras havien contrastat les seves vagues idees. La seguretat de tots els països del món està canviant davant l’amenaça terrorista, i s’estan organitzant o s’haurien d’organitzar, com en els estats federals, amb les sobiranies compartides, les dades de seguretat compartides i els ajuts davant amenaces conjuntes. La seguretat no es pot usar com una arma llancívola entre polítics, però tampoc es pot mentir a la població per crear falses sensacions de tranquil·litat. Els polítics que menteixen perden credibilitat democràtica i han de dimitir. Als països del Nord i als països del Sud.
Santiago Vallejo
No es pot fer una votació en condicions mínimament homologables perquè l’objectiu últim no és celebrar un referèndum sinó que aquest forma part d’una estratègia més àmplia que cerca provocar al Govern central una reacció desproporcionada que, al seu torn, alimenti el victimisme i permeti així eixamplar la base social de l’independentisme. Els aspectes menors o pràctics del referèndum no són més l’expressió del gran repte jurídic i polític que els teòrics de “Procés” volen llançar a l’Estat espanyol. Com tot gran desafiament, aquest repte pot tenir imprevisibles conseqüències de tota índole. L’objectiu és posar en una situació d’estrès, no només al sistema polític espanyol i català, sinó també a la pròpia societat catalana.
L’incompliment de les condicions bàsiques establertes a la “Comissió de Venècia” per part del Referèndum de l’1-O ratifica, una vegada més, que no estem davant d’un veritable referèndum sinó davant d’una espècie d’acte de protesta i mobilització. No només no existeix aquest període mínim exigible perquè els ciutadans es formin una opinió sòlida sinó que tampoc ha existit un debat públic d’idees on els contraris a la independència hagin pogut defensar les seves idees en igualtat de condicions que els independentistes. Davant aquesta situació, és molt difícil que la ciutadania tingui la possibilitat de formar-se una opinió sòlida. Sense descartar la possible existència d’un referèndum amb totes les garanties en el futur, aquest sempre s’hauria de realitzar respectant la legalitat vigent, qüestió aquesta, que actualment en el cas de Catalunya no es dóna. La realització d’un referèndum amb totes les garanties és una cosa molt important, ja que no només els seus eventuals resultats produeixen efectes immediats profunds per als seus ciutadans, en el cas de confirmar la independència, sinó que la realització d’un referèndum garantista o no també té un impacte directe en la qualitat democràtica d’un país.
Lluís Pascual
El 1O no és un referèndum perquè no se sustenta en cap dels supòsits previstos per les lleis espanyoles, que són les que donen legitimitat d’actuació a la Generalitat, ni en el dret internacional i, en conseqüència, no es pot validar el seu resultat. Ni tan sols pot basar la seva legitimitat en un pacte entre catalans. Perquè no es tracta de conèixer l’opinió dels catalans pel que fa a la seva relació política futura amb la resta d’Espanya. És més aviat un parany perquè sigui reconegut un dret, el d’autodeterminació, que no es correspon amb l’estatus de Catalunya i poder ser exercit, d’ara endavant, a conveniència, si no surt bé ara. Per estar plantejat com un tràmit maldestre per justificar una declaració unilateral d’independència, sense debat parlamentari previ i sense fixar una xifra mínima de participació. Per la descarada parcialitat del govern en favor d’una de les opcions, la manipulació i submissió dels mitjans d’informació públics i privats i la ignorància dels terminis i requisits que preveu, entre d’altres, la Convenció de Venècia. Perquè els ciutadans mereixem un respecte i és una mofa que vulguin que participem en un joc organitzat només pels independentistes. Jo no aniré a votar perquè això no és un referèndum.
