Us porto una salutació de part de Jordi Sanjosé, alcalde de Sant Feliu que està al llit amb la tíbia i el peroné cascats, encara que com el que diul’antiga dita castellana una mica reciclada: la autoridad casada, con la pata quebrada y en casa. Jo porto unes paraules robades del seu blog. “La raó no es té perquè siguin més els que criden que els que callen”. Estem aquí per enraonar en aquesta Catalunya bloquejada entre el silenci i el crit, per fer allò que necessitem com l’aire que respirem: pedagogia. Fer-ho amb una pel·lícula, un concepte i una paraula: federal.
En aquest cap de setmana ple d’emocions, on ens han promès la votació més bella de les que es fan i es desfan, estaria bé deixar de parlar una estona de la pàtria i parlar de la borsa i la vida. Tenim el dret a estar descontents, a ocupar el carrer, a omplir els balcons de pancartes, perquè Catalunya és la comunitat autònoma on més ha caigut els últims sis anys el salari indirecte, la nostra sanitat, la nostra educació, els nostres serveis socials i el nostre etcètera.
Cinc mil quatre-cents milions d’euros, els líders en alegres retallades en aquesta Espanya dels nostres desamors, gairebé empatats percentualment en el primer lloc amb Castella La Manxa.
Els sis anys de la revolució dels somriures que ha omplert els carrers han estat els sis anys de les llàgrimes a les llars de les classes subalternes, aquelles que tot allò que tenen, quan ho tenen, és un salari i els serveis aconseguits els últims quaranta anys. Quan baixem del cel estelat i parlem de la vida de la gent, el nostre gran problema no és independència sí, independència no, el nostre problema és el pa de cada dia. Nosaltres som el nostre salari, o la nostra pensió. Sense pensió, sense salari, no som res.
Estem situats en l’univers del ‘no sap no contesta’. No sabem si hi haurà votacions, no sabem el percentatge, encara que sabem que guanyarà el SÍ perquè juguem amb daus carregats al SÍ a tot. Allò que sí que sabem i sovint oblidem és que entre els nous contractes i els contractes d’abans de la crisi hi ha una devaluació del 23%.
Donde se ganaban 1000, 770, donde se ganaban 2.000, 1.540. La diferencia entre los trabajadores que han mantenido su empleo y los que no han tenido más remedio que cambiarlo es del 73%. La calidad de la vida se nos escapa por tierra, mar y aire, mientras jugamos a policías y ladrones, a verdugos y a mártires. Le han corregido la plana a Blas de Otero, cuando decía, “Si he sufrido la sed, el hambre, todo lo que era mío y resultó ser nada, si he segado las sombras en silencio, me queda la palabra.”
Ni eso; nos han quitado la palabra y nos han alejado de la conversación de la vida. Mucha Catalunya en los telenotícies pero parece que se nos olvida que Catalunya sin gente no es nada ni nadie, aparte de un rincón del mapa con mar, montaña, llanuras y ríos. Mientras en las calles se oye el grito de Independencia para Catalunya, los catalanes y las catalanas estamos perdiendo la independencia que más duele, la independencia económica de nuestra vida.
El federalismo tiene que pedir la palabra para decir las verdades del barquero. Seguir negándonos a entrar en el juego de las grandes promesas edificadas sobre mentiras patrióticas y pensar siempre que para nosotros Catalunya sin más no existe. Catalunya es la suma de toda la gente que vive y trabaja en Cataluña, que hace que nos duela más en el alma el 1939 que el 1714.
Pero esta tarde es tarde de alegrarse. Es como un milagro celebrar que vamos adelante con la película Federal con nuestro crowdfunding que si me permitís lo traduciré a un castellano federal: hombro con hombro.
