Desprès de la caiguda de les ideologies, sense referències ideològiques o polítiques, quin recurs ideològic els queda als radicals? Només la religió. Es l’únic que els dona una sortida captivadora a la seva desesperació. Que els ofereix una alternativa al seu no-futur
Fa més de 50 anys un amic i jo vam tenir l’oportunitat de passejar per alguns dels llocs que s’han convertit en els darrers anys en escenari d’atemptats brutals: Brussel·les, París i ara la Rambla de Barcelona. En aquells passejos de fa 50 anys somiàvem amb el món que naixia després de la recuperació de les catàstrofes del segle XX. Havíem vist els seus excessos brutals, no explicables. I malgrat la literatura, Hannah Arendt, Imre Kerstez, Arthur Koestler, que sabien del mal i com el descrivien, -banal malgrat tot-, i la visita als cementiris dels soldats francesos, alemanys, americans, sabíem que finalment la nostra societat va batre el feixisme, en nom de la Democràcia. Dèiem “Europa guanyarà, l’Europa naixent, guanyarà”.
Sabem que a Europa, Espanya, Catalunya, el terror existeix en nom de les ideologies. Amb un rerefons de lluita de classes, amb una construcció ideològica darrera. I sabem que a Europa, i a tot el mon, existeix una activitat de vocació revolucionaria, radical, amb pretensió transformadora, emparada en les ideologies. Això fou així a l´Africa, a l´Orient, o a la Amèrica Gran, (des de Berkeley a Bolívia). Les ideologies eren el suport dels revolucionaris, i també de tots els que trobàvem que aquest mon era injust.
A Europa el “compromisso historico”, “el Maig del 68”, reposaven damunt d’un fort paradigma: el Contracte Social. Eren temps de creixement, inclusió, esperança. En altres llocs, descolonitzacions mal fetes, guerres amb rerefons colonial, baralles pel control de les matèries primeres. Aquí un continent amb projecte, amb atractiu. Milers, centenars de milers, vingueren a casa nostra per poder compartir. Però el sistema no fou capaç de donar sortida, d’integrar tota la munió de demandants d’ocupació, de integració, d’oferir-los-hi una sortida digna.
El sistema els mantingué fora, a les “banlieues” de les nostres ciutats.
Sense esperança, sense sortida, sense possibilitats d’integració. Una, dues, alguns fins a tres generacions. “Paries” del sistema, marginals, damnats del mon. Nascuts, educats, vivint aquí, com de casa, però exclosos. Cap possibilitat de progrés. Sense esperança. Així es com hem vist explosionar les revoltes de les “banlieues”, a l’Europa de la “prosperitat”, aquests anys passats, violentes, dures i sense justificació aparent.
I es que quan finalment, els dirigents, els rectors del sistema, provoquen la fallida del model, -del “Contracte Social”-, quan entrem en una fase en la que un grup social cada vegada mes petit, s’apropia de una part mes important de les rendes i deixem a més ciutadans, no només en condicions precàries, marginals, si no el que es més important, sense esperança. Desprès de la caiguda de les ideologies, sense referències ideològiques o polítiques, quin recurs ideològic els queda als radicals? Només la religió.
Es l’únic que els dona una sortida captivadora a la seva desesperació. Que els ofereix una alternativa al seu no-futur.
Quan pel camí troben un personatge, -un iman, per exemple,- pagat per ves a saber quins països, amb quins interessos geoestratègics, el resultat ens el podem imaginar, el podem patir, i ja ho sabem, ens dol. Londres, Berlin, Paris, Madrid, ara Barcelona, ens dolen al cor. Una ciutat cosmopolita com Barcelona, amb damnificats de tantes procedències, veient el desastre no pot deixar de pensar en les raons, els per quès d’aquesta situació.
Aquest tema té moltes entrades, es molt polièdric, el podem veure des de molts punts de vista, cert! Així m’ho feia veure un bon amic federalista de Granollers. Però deixem de prendre-ho com un tema religiós i plantegem-ho essencialment com un tema de lluita de classes. Hi ha uns instal·lats en el continent i una munió de nous marginals que estan al punt de la desesperació, que malden per viure.
No fa encara 5 anys passejaba per Molenbeck. Aquesta vegada per dins del barri. No es pot entendre el que succeeix sense atendre els anhels, els desitjos dels seus estadants, i condemnar a ells i a tants Molenbecks d’Europa a l’exclusió i a la marginalitat sense sortida.
