“La línia divisòria entre partits progressistes i partits reaccionaris –escrivien al Manifest de Ventotene Altiero Spinelli i Ernesto Rossi el 1941– ja no recau en la línia formal de la major o menor democràcia, de la institució d’un major o menor socialisme, sinó en la nova línia substancial que separa a aquells que conceben, com a fi essencial de la lluita, la conquesta del poder polític nacional i a aquells que veuran, com a objectiu central, la creació d’un Estat internacional sòlid i dirigiran, cap a aquesta finalitat, les forces populars, i que, fins i tot apoderant-se del poder nacional, el faran servir, en primer lloc, com un instrument per fer realitat la unitat internacional.” (‘El Manifest de Ventotene’, trad. Marcello Belotti, Ediciones La Lluvia).
Com ens va explicar de manera il·lustrativa Norberto Bobbio, en el seu assaig “El federalisme en el debat polític i cultural de la Resistència”, l’acció dels federalistes tenia en el punt de mira tant la sobirania absoluta com l’Estat-nació: la primera sorgeix abans i independentment dels Estats nacionals, atès que, des de la Revolució Francesa fins a la Primera Guerra Mundial, la formació dels nous Estats sol tendir cap a la creació d’un sistema internacional, fundat no tant sobre l’equilibri i sobre l’autonomia, sinó sobre la interdependència i les noves ideologies (catòliques, liberals i socialistes), que neixen durant el segle dinou i que es desenvolupen en una dimensió transnacional: universalista, cosmopolita i internacionalista. Texto completo aquí (El Periódico, 01/06/2017)
Pier Virgilio Dástoli. President del Moviment Federalista Europeo. Secció Italia
