Per Xavier Arbós. (LV 04/06/17)
“De la llei a la llei”: a vegades sentim que alguns líders independentistes fan servir aquesta expressió. Proven, sens dubte d’inspirar confiança, per convèncer els escèptics que en el trànsit de la Catalunya autonòmica a la Catalunya independent la seguretat jurídica serà preservada. Sense dubtar per un instant de la seva sinceritat, em sembla que suggereixen una cosa impossible. La llei de transitorietat jurídica, o com sigui que es digui en el moment en què la treguin del seu amagatall, equival a un salt al buit.
La seguretat jurídica és un element indispensable per a la vida civilitzada. És un valor fonamental que assegura la possibilitat de conèixer el que està permès i el que està prohibit, així com el marge de discrecionalitat de
què disposen els particulars i les institucions. D’aquesta manera, uns i altres poden orientar els seus comportaments. En altres paraules, no hi ha seguretat jurídica si no és possible conèixer el dret aplicable. Tampoc no n’hi ha si s’ignoren els procediments que regulen la reforma del dret vigent en un moment donat. En el primer cas, no sabem si serem sancionats per infringir una norma, l’existència de la qual desconeixem o és negada per una altra. En el segon, el futur resulta imprevisible, perquè qualsevol, competent o no per fer-ho, pot regular qualsevol cosa de qualsevol manera.
En la transició unilateral cap a la independència apareixen, segons el meu parer, els dos problemes. Està clar el segon: la Constitució impedeix la secessió, pactada o no, pel caràcter indivisible de la unitat d’ Espanya que imposa el seu article número 2. Si el que es pretén és dur a terme la secessió de manera legal, abans aquest precepte hauria de ser reformat prèviament seguint els procediments previstos a l’article 168. El Parlament de Catalunya no pot atorgar-se a si mateix un dret de secessió del que manca, ni fer-ho al marge de qualsevol procediment establert anteriorment i d’acord amb la Constitució. Quant a la incertesa que constitueix el primer dels problemes, es manifestaria pel conflicte entre normes emanades d’autoritats diferents i enfrontades després de la declaració unilateral d’independència.
Amb freqüència en sentim parlar. Així, hi ha líders independentistes que recorden que, un cop proclamada la república catalana, serà obligatori obeir
les seves lleis. Alhora, prometen empara als funcionaris, dient-los que els protegiran davant els qui vulguin obligar-los a complir amb les lleis catalanes i espanyoles incompatibles amb les del nou Estat. El dilema per els funcionaris seria evident: dues autoritats diferents reclamen la seva obediència, i no poden complir les ordres d’una sense infringir les disposicions de l’altra. Naturalment, a totes dues els importarà un rave el criteri de legitimitat del funcionari a qui s’adrecin. Pretendran que sigui efectiva la seva legalitat, i voldran imposar la sanció corresponent als ncompliments. I l’exemple dels funcionaris pot estendre’s als ciutadans comuns i corrents, a qui podria ser que es reclamés el pagament d’impostos des de dues agències tributàries.
Més enllà dels exemples, importa recordar un aspecte del dret al qual ens condueixen. La garantia última de qualsevol sistema jurídic és la capacitat de coerció de l’ Estat del qual emanen les normes. Considerem, de passada i per un moment, el desequilibri que en aquest punt hi hauria entre el Regne d’ Espanya i la nounada República catalana. Però abans d’arribar a aquest nivell de conflicte, anguniós i de resultat previsible, hi hauria altres situacions menys dramàtiques en les quals la falta de seguretat jurídica apareixeria com a efecte inevitable de la desconnexió unilateral. El Parlament pretendria poder legislar al marge i en contra de la Constitució del 1978, ja que consideraria que hi està desvinculat. Quins jutges l’aplicarien? La pregunta és pertinent, perquè és obvi que no tots els jutges i magistrats que avui exerceixen a Catalunya aplicarien lleis contràries a l’ordre constitucional del Regne d’ Espanya. Es produiria llavors una diferenciació entre els jutges que rebutgessin la secessió unilateral, d’una banda, i, per un altre, els jutges disposats a aplicar les lleis de la nova república. La seguretat jurídica en aquestes condicions brillaria per la seva absència.
Si es planteja la secessió unilateral, no es pot anar “de la llei a la llei”. L’independentisme porta de la llei espanyola al buit, un buit que pretendrà omplir amb les seves pròpies lleis, sense que per això l’ Estat retiri les seves. Un panorama inquietant.
