En això estem: un Estat, una bandera, un exèrcit, una frontera. Com si el món s’hagués aturat en el romanticisme vuitcentista. Va semblar que amb els acords de Schengen, quan Europa presumia de balneari, les fronteres estaven destinades a ser un anacronisme, que és el que són. Però els fets, tossuts, s’obstinen a demostrar-nos el contrari o, almenys, a fer-nos veure que les fronteres per res són el que van ser. Que consti que als que no ens agraden les fronteres, tampoc ens agraden els Estats, sense els quals no són possibles, ni les sobiranies que les justifiquen. “Fronteres” (El Triangle, 14 d’octubre del 2016)