La globalització ha desenterrat els mites nacionals i ha restablert la seva vigència a causa dels costos socials de les finances i el comerç sense fronteres, de l’asimetria cada cop major en el repartiment de la riquesa, del gradual descoronament de l’Estat del Benestar a Europa, del model social regressiu articulat per les economies emergents, dels fluxos migratoris provocats per les guerres inconcluses i la pobresa extrema i de l’estèril desgast dels sistemes democràtics en justificar l’injustificable. En enfront de l’horror vacui per l’absència del futur sorgeix el recurs a la nació com a port de refugi; la nació com a salvació col·lectiva que conté la pressió exterior, s’imposa als requisits de sistemes supranacionals i es desentén de quant senti que pot modificar les seves senyes d’identitat: els refugiats, l’euro, el immigrants hispànics -als Estats Units- i altres ingredients de naturalesa molt variada. “Nacionalismes en ascens” (BloGlobal, 15 d’octubre del 2016)
.
.
