La preocupació i l’esperança, mitjançant la determinació de no tancar en el calaix el ‘somni europeista’ en l’Europa post-Brexit. És el tema principal de l’entrevista concedida a “l’Unità” per la president de la Cambra de Diputats italiana, Laura Boldrini (entrevista de Umberto De Giovannangeli)
Senyora presidenta, quina és la seva interpretació d’aquest resultat? Quin és el seu sentit polític més significatiu?
Va guanyar la por, que ja ha guanyat el passat i ho farà en el futur. Això penalitza molt més els joves, que en realitat estaven a favor de la UE. El Regne Unit és una realitat molt aferrada a les seves tradicions, però també molt innovadora. Per això será una derrota dura. Gran Bretanya haurà de pagar un preu molt alt, perquè la Unió Europea és el seu principal mercat i el possible retorn de prohibicions i aranzels ens ferirà a tots considerablement. En primer lloc els va pesar la crisi econòmica: El Brexit ha guanyat on hi ha una greu crisi, a les ciutat dels treballadors. I per aquest motiu ha guanyat el vot de la por.
Segons diversos analistes, un pes important l’ha tingut el factor de la immigració. Després dels murs i les fronteres blindades, la separació. La por està trencant el vell continent?
Em crida l’atenció que la por ha prevalgut on hi havia menys immigrants. A les grans ciutats, on n’hi ha més, no va guanyar. Una ciutat com Londres no ha tingut la mateixa reacció que les províncies. On hi ha més ciutadans d’immigració també han valorat el valor afegit i tenen menys por. Recordem també que els problemes d’immigració del Regne Unit són també problemes europeus: moltes persones venen des del Mediterrani – Itàlia, Grècia, Espanya – i Europa de l’Est. Amb el resultat de la consulta és com si haguessin arribat a l’última parada. Després d’anys de polítiques anti-europees, amb les quals era fàcil d’assenyalar a Europa com a boc expiatori, la desconfiança ha mostrat resultats i no només a Gran Bretanya. Els líders europeus han utilitzat sovint Europa com a boc expiatori, en comptes de fer recaure la responsabilitat sobre si mateixos, impedint així contribuir a la integració europea. Això va crear ressentiment entre el públic, i al final els líders van seguit la corrent, ja no eren capaços de lluitar contra el monstre que han creat. És com si la política hagués abdicat de dirigir l’opinió pública. Com s’ha dit en els últims dies, els líders s’han convertit en “seguidors”, van anar a remolc. L’anti-europeisme ha estat durant molt temps una sensació molt forta, i ningú es va molestar a posar en marxa l’europeisme, que de fet ja no desperta sentiments, ja no fascina.
El vent no bufa separatista al Regne Unit només. Ja en altres països de la UE estan demanant referèndums similars. Vostè tem un efecte de contagi en l’estela de Brexit, que porti a Frexit, Nexit, sortida de Grècia …?
La por, és clar, existeix, i per tant és imprescindible accelerar la reactivació del procés federal. Ara o mai. Que vol dir treballar perquè guanyi una de dues tendències: una que va a la unió federal dels Estats, i l’altra, que no vol acceptar aquesta evolució. Per a això, el 14 de setembre, vaig posar en marxa la Declaració de Montecitorio “Més integració europea: el camí a seguir.” Vam començar amb quatre presidents de PArlaments – amb els meus homòlegs de França, Alemanya i Luxemburg – i ara som 15. En aquesta Declaració aquests són els principis bàsics: volem més Europa, una política econòmica més equilibrada amb l’impacte social i punts respecte a creixement i ocupació. Estem disposats a compartir sobirania i volem la unió federal dels Estats. És una declaració revolucionària, és el “full de ruta” federalista. I no només volem involucrar les institucions en aquest procés. Si no ho hagués fet em sentiría que no compleixo amb el meu paper. Però em vaig dir que això no és suficient, que cal involucrar la gent del carrer. I a continuació, al febrer es va llançar una consulta pública en línia que dóna als ciutadans l’oportunitat de dir-hi la seva. Es fan set preguntes, que permeten a la gent aportar la seva opinió sobre el present i futur de la UE. El referèndum és un senyal d’alarma veritable, Sos Europa, i tots tenim el deure de respondre. La consulta pública ens dóna l’oportunitat de fer-ho.
Més enllà de l’impuls del vell i el nou populisme, no hi ha dubte que la ” Europa de Brussel·les “sembla cada vegada més distant dels ciutadans europeus. Més que una esperança, Europa sembla ser percebuda com una amenaça. Com fer front a aquesta situació?
La desigualtat és el gran mal del nostre temps, l’austeritat ha produit l’afebliment de la classe mitjana, i això debilita la democràcia. Per construir l’Europa dels valors s’ha de partir dels suburbis, dels barris pobres, dels orfenats i hospitals a Grècia que no van rebre medicaments. Cal partir de nou des dels que se senten traïts per Europa i per les institucions nacionals que no han fet res per protegir la gent d’aquesta situació. Per donar un salt quàntic, perquè quedi clar que Europa és un valor afegit, la dignitat dels ingressos és crucial. Els ciutadans han de poder dir: ai d’aquell que em toca Europa. Però avui dia ningú té motius per dir-ho.
Europa, es repeteix sovint, no pot ser només una moneda comuna. Però l’egoisme nacional no es troba entre les principals raons que han impedit fins ara l’enfortiment de les institucions supranacionals?
Precisament per això cal anar més enllà de la dimensió nacional i acceptar la idea que tots estan en millor situació si es reforça a Europa, si podem donar a la UE una arquitectura de funcionament, capaç de respondre a les necessitats de les persones. Hi ha un dèficit d’idees. Hem de tenir més idealisme, més impuls. La política és la passió, o no ho és. L’europeisme ha de ser un sentiment, capaç de fer que els joves s’enamorin. Per això vaig a Ventotene els dies 27 i 28 d’agost d’Europa per discutir amb joves de tota Europa. Hem involucrar els joves en una nova Europa. Això no ens agrada, no és Europa. No és el que havien imaginat els pares fundadors i el que havien volgut construir. Vull l’original.
Traducció i edició: Francesc Trillas i Beatriz Silva