Mas ha de pactar amb la CUP per salvar el procés, però aquest pacte no li garanteix l’acció de govern que sí que podria assolir amb altres forces de la Cambra. Ni plebiscit ni eleccions -un país empatat amb si mateix i sense una majoria estable de govern-, però amb danys col·laterals fruit de la lògica identitària del 27-S
Una pregunta recurrent es formula en relació amb el cas del 3% que afecta CDC. Fins a quin punt aquest nou episodi judicial sobre presumpta corrupció en el partit del Govern posa en risc el full de ruta independentista? És evident, com diu Joan B. Culla, que en l’anomenat procés s’aprofita tot, com passa amb el porc. Partidaris i detractors utilitzen qualsevol esdeveniment per esgrimir-lo com a arma contra l’adversari. Tanmateix, discrepo tant dels que carreguen les tintes contra el procés per concloure que l’oasi català s’ha convertit en fossa sèptica com d’aquells que afirmen que la independència seria la panacea de tots els mals.
La democràcia és la forma civilitzada de resoldre els conflictes, però no és el remei per eliminar la conflictivitat ni menys encara la contradictòria condició humana. Afirmo que el problema del procés és la seva pròpia lògica. Els seus impulsors no només es van inventar un vocabulari polític a mida -pacte fiscal per concert, dret a decidir per autodeterminació…-, sinó que van posar el carro davant dels bous. Van emprendre l’anomenada via escocesa, però al revés: no només van demanar una consulta quan al Parlament no hi havia una majoria independentista, sinó que van aprovar una resolució de sobirania (23/I/2013) que proclama que “el poble de Catalunya té, per raons de legitimitat democràtica, caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà”.
En cas d’haver-se pres al peu de la lletra la seva resolució, el Parlament hauria d’haver aprovat l’endemà mateix la DUI (declaració unilateral d’independència). El problema de fons -repeteixo- és la mateixa lògica del procés. Ara ha passat igual amb les eleccions plebiscitàries. El president va esgotar fins a l’últim dia hàbil -ahir mateix- per poder celebrar el ple de constitució del Parlament, atesa “la negociació d’alta complexitat” entre Junts pel Sí i la CUP. Una alta complexitat que tradueix un fet: les eleccions no han servit ni per avalar el plebiscit -la majoria absoluta de vots- ni per forjar una majoria de govern.
La contradictio in terminis de les plebiscitàries no només es va concretar en una campanya on l’eix identitari va desplaçar el programàtic, sinó que regeix la lògica postelectoral: Mas ha de pactar amb la CUP per salvar el procés, però aquest pacte no li garanteix l’acció de govern que sí que podria assolir amb altres forces de la Cambra. Ni plebiscit ni eleccions -un país empatat amb si mateix i sense una majoria estable de govern-, però amb danys col·laterals fruit de la lògica identitària del 27-S: per primera vegada, el primer partit de l’oposició -Ciutadans- no pertany a la tradició del catalanisme polític. ERC ha estat engolida per la llista del president i el PSC va pel camí de la irrellevància, com repeteixen els intèrprets del procés.
No tot són males notícies. Carme Forcadell va ser elegida ahir nova presidenta del Parlament de Catalunya. S’ha fet legal el que ja era normal al carrer: l’expresidenta de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) presideix la nostra assemblea nacional. L’enhorabona.
La Vanguardia, 27 d’octubre de 2015
