Ja des de les catacumbes de l’antifranquisme, el catalanisme perseguia salvar la identitat cultural catalana en perill d’extinció; i fer-ho de bracet amb les fornades de castellanoparlants que, provinents de diverses parts d’Espanya, s’havien instal·lat a Catalunya. Un sol poble fruit de la fusió cultural (integrar equival a assimilar; fusió implica síntesi)
El discurs conciliador, possibilista i integrador del catalanisme havia de ser bombardejat per tal d’afavorir al màxim el blanc o negre plebiscitari. Tanmateix, “el vot de la teva vida” ha fet curt; i és molt difícil que es pugui repetir una altra votació agonística com la del dia 27. La història no es guanya ni es perd en una batalla. Llevat que ens creguem que estem protagonitzant una pel·lícula de 90 minuts (un altre Braveheart: més d’un s’ho pensava), la història es construeix amb menys èpica, però amb més respecte a la realitat, fent passos enrere i endavant, segons permetin la climatologia i la correlació de forces.
Si una cosa han dit les eleccions catalanes és que, quan s’obliga a triar entre carn o peix, les majories s’escurcen. Hi ha hagut guanyadors, esclar, però Catalunya perd múscul. Vol i dol. Veu com li creixen anticossos interns amb gran força i queda empatada en una divisió que no deixa anar ni endavant ni endarrere (això sí, divisió no equival a fractura: irònic, un lector de La Vanguardia, escrivia, citant al nòvio d’Arrimadas, que aquí podem compartir llençols i discrepar de bandera).
Ja des de les catacumbes de l’antifranquisme, el catalanisme perseguia dos objectius indestriables: salvar la identitat cultural catalana en perill d’extinció; i fer-ho de bracet amb les fornades de castellanoparlants que, provinents de diverses parts d’Espanya, s’havien instal·lat a Catalunya. Un sol poble fruit de la fusió cultural (integrar equival a assimilar; fusió implica síntesi).
Al marge d’aquest objectiu, el catalanisme en tenia d’altres: contribuir a la modernització i direcció d’Espanya, per exemple; o protegir l’eix econòmic barceloní dels intents de provincianització impulsats per una lògica estatal que s’inspira en la visió francesa d’Espanya. Però la defensa de la identitat en perill i, alhora, l’agermanament d’aquesta identitat amb la dels “altres catalans” era l’essencial.
La defensa de la identitat que fa el nacionalisme és molt diferent. Sobretot perquè es proposa fer un tall i desembocar en Estat propi. Considera que els components català i castellà són impermeables i impossibles de combinar. I justifica aquesta visió amb un relat històric en el qual Espanya és mera expressió de l’assimilacionisme castellà i no (com creu el catalanisme) un espai de confluències i energies diverses, sovint contradictòries, però no sistemàticament oposades.
D’altra banda, des de l’òptica nacionalista, la catalanitat no admet matisos procedents d’altres tradicions culturals. La integració és un dels objectius bàsics del nacionalisme català, sí. Però no s’admet la fusió dels diversos components culturals i socials presents en la societat catalana. Per això el corrent Súmate agrada tant al nacionalisme català, que hi projecta totes les esperances. El significat del nom és tot un manifest: afegeix-te al nostre grup, vine cap a nosaltres, sigues dels nostres.
En molts altres articles sobre aquest tema infinit he escrit que el nacionalisme català és romàntic. No ho faig per reduir-lo a sentimentalisme. Jordi Pujol, ara en hores baixes, però indiscutible cap pensant i alhora ordenador del nacionalisme català actual, és l’autor de la visió de Catalunya que, conscients o no, abanderaven els partidaris de Junts pel Sí. Romàntica en el sentit de l’idealisme de Herder: un paisatge, una tradició, una llengua, una història. No és excloent, per més que tants intel·lectuals espanyols injustament ho afirmin. No és excloent, atès que el nacionalisme català sempre ha fomentat tota mena d’adhesions (de tradició espanyola o d’altra mena). Ara bé: el seu romanticisme obliga als que s’hi apunten a acceptar una identitat preestablerta. Súmate: afegeix-t’hi, sigues dels nostres.
El catalanisme, en canvi, parteix de la visió de Renan: el plebiscit de la nació es fa cada dia. Catalunya es fa amb síntesi, no afavorint adhesions. Sense reconeixement de l’altre no hi ha plebiscit diari. Què significaria la síntesi? L’altre se suma a tu, però tu et sumes a ell. Vine, que jo també vinc. Això implica, per exemple, no considerar la llengua castellana com un peatge impropi, sinó com un element constitutiu de la realitat catalana. Els límits que, amb una certa estupefacció,va descobrir el nacionalisme el vespre del dia 27 tenen a veure amb la incapacitat de reconèixer l’altre tal com és. Sense reconeixement es produeix l’efecte rebot: 734.000 vots per a C’s.
Ara bé, aquest límit que constata el nacionalisme català, el practica des del segle XIX el nacionalisme espanyol de matriu castellana, incapaç d’incorporar la varietat cultural i decidit a convertir tota visió discrepant en una anomalia, en un error que cal extirpar. La tradició espanyola de la puresa (expulsió de jueus i moriscos, persecució de marrans i afrancesats, guerra entre dues Espanyes, extirpació de la diferència basca i catalana) és la causa dels mals del present. Potser Espanya pot mantenir a ratlla, per raons demogràfiques, el plet català. Però no farà mai un salt endavant si no afronta amb naturalitat el reconeixement de l’altre. S’estima més negar la nació dels catalans que no pas construir la nació completa.
Es diu que a Espanya “quien resiste gana”. És fals. Resisteix tothom, però no guanya ningú. En aquesta Catalunya i en aquesta Espanya, tothom perd. És la falta de reconeixement de la seva varietat interna el que impedeix a Espanya ser una pròspera i colossal Suïssa atlàntica i mediterrània.
La Vanguardia, 5 d’octubre de 2015
