Debat a l’Ateneu Barcelonès sobre les perspectives econòmiques d’un Estat federal
(per Francesc Arroyo) El federalisme que es proposa per a Espanya no és “un tap per evitar la independència” de part dels seus territoris sinó una “solució viable” i més eficaç. Així ho va afirmar dimarts passat l’economista Montserrat Colldeforns. Colldeforns va ser una de les participants en un debat sobre l’economia en un estat federal, celebrat a l’Ateneu Barcelonès i organitzat pel col·lectiu ‘Economistes davant la crisi’. Van participar, també, el notari “jubilat” Juan José López Burniol, l’economista Francesc Trillas i el periodista Andreu Missé editor i director de ‘Alternativas Económicas’. L’acte va ser moderat pel també periodista Xavier Vidal-Folch.
Que el futur d’Espanya i d’Europa sigui més afalagador des de perspectives federals que des de la desintegració territorial que suposaria la independència d’un o diversos territoris va ser una de les conclusions comunes dels diversos ponents. Ara bé, va sostenir Francesc Trillas, no es pot avançar per aquest camí “sense convèncer els independentistes que hi ha solucions millors que la independència”.
Vidal-Folch va tancar l’acte resumint les principals coincidències entre els ponents: la millor solució per a Espanya i Europa és un federalisme asimètric, molt per sobre de la multiplicitat d’estats independents; la solució federal interior ha d’estar en correspondència amb la solució federal que s’està produint a l’exterior, en una Europa de sobiranies compartides; el federalisme és un mètode que afavoreix la cohabitació d’individus i territoris.
La posició més, en certa manera, optimista, la va exposar Andreu Missé. Per ell, Espanya es troba enmig del corrent d’un riu, la pròpia Europa, que es mou cap a posicions i solucions federals. No ho fa en línia recta i no sempre avança. La crisi, va dir, “ha estat un desastre” però volent veure allò que ha tingut de positiu, va recordar els moviments socials que ha generat i que caminen cap a una federació europea.
Federació és pacte, va sostenir López Burniol. I un “pacte és útil encara que sigui una solució per anar fent”. És possible que la seva durada sigui curta, potser valgui pels propers 15 anys, però és ja una eternitat, perquè llavors les coses reclamaran, possiblement, solucions diferents.
López Burniol va fer una exposició introductòria al federalisme avui. Va defensar que hi ha diversos tipus d’organitzacions territorials, des de la regional, com és el cas d’Itàlia; fins a les federals que poden ser simètriques i asimètriques. Les primeres, va dir, són en el fons una varietat de l’estat unitari. Entre les segones va citar els casos d’Espanya (on el País Basc i Navarra tenen un tractament diferencial evident), Puerto Rico i Mònaco. Va esmentar països que s’autoanomenen “confederació”, com és el cas de Suïssa, però no ho són en realitat, com tampoc ho són els Estats Units després de la guerra de secessió. Sobre aquest tema, López Burniol va recordar que Lincoln havia defensat que estava disposat a acabar amb l’esclavitud per mantenir la unió territorial però també a mantenir-la per les mateixa raons.
En el cas específic de l’Espanya actual, López Burniol va alertar sobre el “efecte mimètic” que produeix Catalunya i que fa que la resta de comunitats desitgi allò que aquesta reclama i obté. Una situació que és inviable, va afirmar. Malgrat tot, caldrà arribar a un pacte, que es produeix sempre que els membres del pacte veuen que tenen més a perdre si no s’aconsegueix.
Francesc Trillas va sostenir que, des de la perspectiva econòmica, l’assumpte clau és reformar el marc institucional de manera que pugui satisfer diversos objectius, des d’una millor regulació de l’àmbit geogràfic fins a una millor redistribució de la riquesa i el poder de decisió. Aquestes reformes haurien de proporcionar a Espanya i Europa tant estabilitat com seguretat jurídica, alhora que haurien de ser compatibles amb els valors ètics universalistes i igualitaris, en un món on es produeix una creixent diversitat cultural. “No es tracta només de construir un estat federal espanyol”, es busca també que Europa sigui com un país, “probablement més complex” i de veure com “Catalunya i Espanya” encaixen en aquesta nova realitat.
La conversió de Catalunya en un nou estat “no garanteix una millora institucional”, va dir Trillas, per reconèixer immediatament que tampoc ho fa de manera automàtica el federalisme: “No és una panacea, però crea un marc que fa possible” aquesta millora. La solució per l’encaix de Catalunya a Espanya no té perquè esperar a una solució global procedent d’Europa, sinó del conjunt de catalans i espanyols i hauria de recollir tres ingredients fonamentals: el primer, una reforma federal a Espanya, associada a una reforma institucional que limiti “el poder dels rics i els poderosos”; el segon, l’acceptació del “valencià-català” i altres llengües com un bé col·lectiu a potenciar, com a idiomes europeus que són, convertint-les en “oficials, però no en obligatòries” al conjunt d’Espanya; tercer, un compromís per accelerar la integració europea cap a una “unió fiscal, social i política de la zona euro”.
Algunes passes ja s’estan donant en aquesta direcció, va afirmar Missé. La crisi ha suposat la decisió de potenciar fons comuns, sense arribar encara a la creació d’un banc federal, alhora que ha fet que s’estigui parlant “ara de debò” de mesures com la unió fiscal, l’establiment d’un salari mínim europeu, pensions mínimes o també d’una renda mínima comuna a tota Europa. Que això vagi acompanyat de resistències a la transferències per part dels estats és comprensible, però “Europa segueix sent el millor marc per resoldre les diferències”. Una Europa que, com va afirmar Vidal-Folch, en començar l’acte, ja des dels seus primers textos és vista com una “federació europea”.
Per cert, la sala estava plena.
