Fa cinc-cents anys els estats-nació van guanyar la batalla evolutiva institucional per sobre d’altres rivals. Basats en el monopoli de la sobirania i la força dintre d’un territori on s’imposava una homogeneïtat cultural, eren funcionals al creixement econòmic. Avui han deixat de ser funcionals davant dels grans problemes de la humanitat i davant de la diversitat de les nostres poblacions en qualsevol territori per petit que sigui
Els sobiranistes catalans i espanyols tenen un problema: la sobirania nacional ha deixat d’existir, l’estat-nació està obsolet. Ningú té ja el monopoli de la sobirania. Els estats segueixen existint (i alguns amb molt d’entusiasme però poca imaginació en volen fer de nous), però almenys a Europa són com aquells òrgans del cos que algunes espècies segueixen arrossegant quan ja han perdut gran part de la seva utilitat. El soroll que fan els seus defensors impedeix de moment explorar a fons les alternatives, invertir en la R+D de la innovació institucional. Però només de moment.
A la Unió Europea i especialment a la zona euro avui aconseguir la “independència” d’un territori part d’un estat membre (és a dir, dividir un estat-membre en dos) per la via legal no té precedents, és quasi impossible. I, si se’m permet l’exageració, per la via il·legal encara és més difícil. Caldria una gran majoria avui inexistent, un consens realment transversal, una gran capacitat de sacrifici compartida per una majoria robusta i duradora, i a més, un context internacional propici, amb aliats de pes. Avui d’aliat no n’hi ha cap. Si s’aconseguís aquest impossible, potser (tot és molt incert) a llarg termini (a curt, és a dir, durant anys, segur que no: veure fins i tot l’ultra-optimista darrer estudi del CIDOB al respecte) el benestar de 8 milions de persones en promig milloraria marginalment en comparació amb els veïns. Però els grans problemes de la humanitat, que també són els nostres, seguirien on estan.
Com explica Hendrik Spruyt a “The Sovereign State and Its Competitors” fa cinc-cents anys els estats-nació van guanyar la batalla evolutiva institucional per sobre d’altres rivals, com les lligues de ciutats o les ciutats-estat, o el feudalisme, o els imperis sense fronteres precises. Els estats-nació basats en el monopoli de la sobirania i la força dintre d’un territori on s’imposava una homogeneïtat cultural, eren funcionals al creixement econòmic, creant mercats amb economies d’escala protegides per la força.
Avui han deixat de ser funcionals davant dels grans problemes de la humanitat i davant de la diversitat de les nostres poblacions en qualsevol territori per petit que sigui. Són viables (com també ho són els condominis amb seguretat privada), poden aïllar durant un temps a una minoria exigua de la humanitat dels grans problemes que ens afligeixen, però només creant grans agregats democràtics els ciutadans poden influir seriosament en la solució d’aquestes grans qüestions. Aquests grans problemes els coneixem, i els compartim amb la resta d’espanyols i europeus: l’atur, les desigualtats, la corrupció, el frau fiscal, el canvi climàtic, la inestabilitat financera, les migracions, les noves i velles formes d’inseguretat.
Com s’organitza la sobirania no és una qüestió més, és un pre-requisit per resoldre els grans problemes de la humanitat. No té cap sentit dir que aquests es volen resoldre i que s’és agnòstic respecte a l’organització de les sobiranies. L’arquitectura institucional òptima per al món del segle XXI no la coneixeríem amb exactitud ni creant les millors comisions d’experts, però no pot ser la de l’any 1789, ni la de 1914. De fet, aquesta nova arquitectura institucional ja s’està creant, com explica molt bé el politòleg Josep M. Colomer, fa uns anys premiat per la Fundació Trias Fargas i avui prenent nota d’un món que deixa enrera els estats-nació. A Europa, ni tan sols Alemanya és sobirana: sovint no pot imposar la seva política desitjada al Banc Central Europeu. I en realitat ho accepta, perquè sap que tota sola no pintaria res al món.
Això no ha d’anar en detriment del principi de subsidiarietat. Els problemes col·lectius tenen diferents dimensions: per a alguns problemes les institucions actuals seguiran sent útils i seguiran sent el primer candidat per a resoldre’ls, però per a un nombre creixent de problemes, potser per als més importants per al benestar de les classes populars, ja no.
És tot això negatiu per Catalunya i per al català? No si sabem jugar les nostres cartes, no si ens desfem del mite de l’estat-nació. Això a algun lector li pot semblar avui anatema. Però crec francament que a mida que vegi com passen els mesos i els anys sense que el mite de l’estat nou fructifiqui, potser recordarà articles com aquest, i veurà que no valia la pena perdre tant de temps i tantes energies. Perquè hi ha alternatives a l’estat-nació.
Catalunya té totes les de guanyar en una Europa sense fronteres on els estats actuals cedeixin sobirania al nivell europeu (ja ho estan fent, amb l’euro I els mecanismes sorgits arran de la crisi: el problema és que no són prou democràtics, no que no existeixin) i quedin com un nivell de govern més, no necessàriament amb més poder que els nivells regionals o locals, on les monarquies esdevinguin quelcom residual, folklòric i turístic, com els reis de les tribus sudafricanes. Si es reforça el nivell comunitari i, sense trencadisses legals ni incerteses, ens guanyem molta més llibertat per sota del nivell europeu (amb euro-regions o jurisdiccions funcionals en la lògica de la programació per objectius), fent les coses ben fetes, una societat amb tradició d’obertura, creativitat i cosmopolitisme, tindria tot el vent a favor. Per exemple, tindríem el vent a favor per fer del català una de les grans llengües d’Europa, cosa que no farem mai només des de Catalunya i per oposició a altres idiomes demogràficament més potents, i alguns també nostres, però sí amb el support de balears, valencians, i el que queda dels estats espanyol, francès i italià, i també amb el suport dels grans poders europeus, a canvi de jugar un paper constructiu i decisiu en el camí definitiu cap a la federació europea. Si no és així, si el català només és defensat per un condomini a la defensiva i aïllat, però envoltat per grans pressions migratòries i de seguretat enmig del Mediterrani, gradualment perdrà força, com tantes llengües minoritàries.
Fa més de cinc-cents anys, els estats-nació eren una possibilitat més en un context de gran diversitat institucional. Es van fer hegemònics, han arribat a dominar tot el planeta excepte el continent antàrtic, però avui estan acabant el seu cicle històric. És hora de tornar a la diversitat institucional, aquest cop en un context d’unitat europea, de cooperació i de democràcia.
Francesc Trillas, Professor de la UAB i membre de la Junta de Federalistes d’Esquerres
” Catalunya després de l’estat-Nació”, Ara, 22 d’agost de 2015
1 comentari