Benvolgut Mossèn,
m’adreço a vostè per escrit perquè l’altre dia al confessionari em va quedar la sensació que em quedaven coses al pap, i que els nervis no em permetien expressar-me com jo hagués volgut. Vaig venir a visitar-lo per aclarir amb vostè els acostaments d’una monja, però en realitat m’hagués agradat confessar-li moltes altres coses. El fet és que em preocupo com quedo davant del manament que ens empeny a dir sempre la veritat. Els meus enganys és possible que hagin anat més enllà d’una mentida piadosa, perquè algú podria dir que he fet creure a gran part de tot un poble, i bona part dels seus dirigents polítics i intel·lectuals, que la independència de Catalunya dintre de la Unió Europea era possible, fàcil, ràpida i que donaria uns fruit econòmics colossals.
La veritat és que ho tenim difícil perquè sigui així. Hauríem de ser una majoria molt clara els que ho volguéssim i hauríem de tenir aliats de pes a la Unió Europea, perquè un nou estat requereix la unanimitat de tots els altres. Avui les enquestes diuen que no tindríem majoria en un referèndum fins i tot si jo decidís la pregunta. I que en un Parlament de Catalunya necessitaríem, per arribar a la meitat de vots al Parlament (que legalment no seria suficient), el suport d’aquests xicots tan simpàtics de les CUP, una força antisistema oposada a la Unió Europea. A més, a Europa (i més enllà) ningú em rep, m’he convertit en un pària internacional. I mira que hi he dedicat temps i recursos, amb ambaixades, faxos, viatges. Quan he fet arribar a gent de l’Obama o de la Merkel les meves fantàstiques idees, em contesten que ells tenen un model que els ha funcionat prou bé, que per què no el provo… i que aquest model es diu federalisme!
Ara a sobre m’estic quedant sense calers, cosa que de moment no m’impedeix fer campanyes propagandístiques per manenir el caliu que costen un milió i mig d’euros, però la veritat és que no sé si ho podré seguir fent. A sobre he promès que faríem eleccions el 27-S, que corro el risc que acabin amb la victòria de l’altra monja, no precisament la dels acostaments. En les eleccions municipals de la setmana passada, els desagraïts votants ens han enviat a l’oposició a Barcelona i no ens han donat ni un regidor a llocs que jo intento mantenir invisibles, però on es veu que hi ha molta gent, anomenats Santa Coloma i Cornellà. Però és que si no les convoco, les eleccions del 27-S, hauré de sortir volant de la Plaça de Sant Jaume. La veritat és que de vegades crec que això seria millor, i anar a aterrar a Miami a una escola de negocis i algun consell d’administració d’algun pujolet. La veritat és que el que intentava no ser més que un petit joc de nens al 2012 per tenir majoria absoluta i ocultar alguna petita corruptela i les necessàries retallades, ha acabat dividint partits, esmicolant la societat i creant mal rotllo.
Molts dels meus pecats podrien quedar perdonats si deixo Catalunya en mans de dues monges del Senyor, encara que no siguin gaire de fiar per part de la jerarquia eclesiàstica, però i què passarà amb mi? I què passarà amb els meus?
I si plego, Mossèn?
