Al Regne Unit, a Espanya i a Europa, o avancem cap a un pacte federal, o ens enfonsem en la paràlisi, que a la llarga vol dir retrocedir, i retrocedir vol dir arriscar-nos a veure de nou els fantasmes de la història d’Europa que s’amaguen arrecerats a cada racó
L’objectiu de la igualtat en la llibertat haurà d’esperar al Regne Unit després del resultat de les darreres eleccions de dijous passat, però potser l’objectiu d’un millor federalisme recolzat pel Partit Laborista i altres forces està més a prop del que s’esperava. Igual que va succeir després del referèndum d’Escòcia del passat mes de setembre, un cop s’han vist els resultats i la situació que s’obre, molts comentaristes han girat la mirada a les receptes del federalisme.
No cal dir que al Regne Unit no hi ha associacions massives ni cap govern que defensi oficialment amb molt d’entusiasme el federalisme, però cada vegada més el concepte s’utilitza amb més normalitat, perquè molts hi veuen un conjunt de principis que poden donar resposta als reptes que tenen plantejats. Sense despertar grans entusiasmes, pot ser l’única solució viable. Aquests reptes són fonamentalment els d’organitzar de forma coherent en primer lloc un territori de quatre nacions asimètriques amb forces diferències entre elles pel que fa a les preferències polítiques (respecte a la qüestió europea i a qüestions distributives); i en segon lloc les relacions d’aquest territori amb una realitat més ampla de la qual forma part amb grans beneficis per a tots, com és la Unió Europea.
Avui mateix, el diputat laborista Chuka Umunna, a qui Janan Ganesh del Financial Times va descriure com “l’home que els conservadors més temen”, ha dit al programa de la BBC “Andrew Marr Show” (el més important dels diumenges) que està a favor de més federalisme a les Illes. El mateix Marr, un periodista escocès, semblava molt interessat en el federalisme, i ha insistit en la idea amb diversos dels seus convidats al programa (i ningú, incloent, Nicola Sturgeon del Partit Nacional Escocès SNP i David Davies dels conservadors, no ha rebutjat la idea).
No estic segur que el retorn al Nou Laborisme de Tony Blair sigui la resposta a la derrota del passat dijous. Serà un gir al centre capaç de restaurar la fe dels votants que han optat per partits nacionalistes com UKIP i el SNP en barris obrers? A tots els partits d’esquerra i centre-esquerra hi ha els components més moderat i més radical, i en les societats modernes el resultat més lògic és un equilibri negociat de forma permanent entre les diferents faccions. No crec que això hagi de canviar substancialment al Regne Unit en el futur. Però el que necessita desesperadament el Partit Laborista és discutir obertament un projecte institucional que doni coherència, per un costat a les disposicions internes entre les nacions al Regne Unit, i per l’altre a la seva relació amb la Unió Europea. Chuka Umunna, potser l’Obama britànic, sembla estar-hi d’acord.
El mateix passa amb intel·lectuals i periodistes de la talla de Timothy Garton Ash (així com Will Hutton o Phil Stephens), que ha fet un seguit de propostes cap a un “Regne Federal” per comptes d’un Regne Unit, per concloure que “tot això és inseparable de la qüestió d’Europa. Després de tot, l’argument britànic essencial sobre la UE es tracta de qui fa què en quin nivell. Això és el que la gent buscarà en els resultats probablement migrats de l’autoanomenada re-negociació de Cameron amb Brussel·les. Però una altra paraula per a tals arranjaments de diverses capes és, precisament, el federalisme”. Un altre gran savi del federalisme europeista, Eugenio Scalfari, diu coses molt semblants avui a La Repubblica, i també es fa ressò de l’important article de Garton Ash.
Els principis del federalisme són els de govern multinivell, competències i finançament amb regles clares, relació directa i democràtica de cada nivell de govern amb els ciutadans (a diferència de les confederacions), sobirania compartida i respecte a la identitat. Donen lloc a formes molt flexibles i diferents, pactades, i avui permeten viure en pau a la major part de persones que viuen en democràcia al món. Les aspiracions de l’independentisme anglès de l’UKIP i de l’independentisme escocès del SNP (dos partits molt diferents, units pel nacionalisme i el sobiranisme) són a llarg termini les d’avançar en una altra direcció: la direcció dels monopolis de la sobirania. Però aquesta direcció entra en conflicte amb la naturalesa global i internacional dels grans problemes a què s’enfronta el Regne Unit i tot el món. I tant l’UKIP com el SNP viuen feliços en un calendari marcat per la successió de referèndums; l’UKIP ja s’hi veu, monopolitzant el No en el proper referèndum sobre la UE, i per tant disposant de paritat d’espais i protagonisme, de forma que a les properes generals espera passar del 13% actual a un percentatge molt més elevat, gràcies a la subvenció implícita de la seva capacitat de mobilització que suposarà el referèndum.
Alguns conservadors i alguns euroescèptics moderats creuen que la solució per negociar un nou pacte amb la UE és tenir més dret de veto. Però com a ha explicat molt bé l’ex comissari europeu Peter Mandelson al mateix programa d’Andrew Marr, per la via del veto no s’aconseguirà cap acord amb la Unió Europea. Mandelson ha dit que el que sí que hi ha a Europa és un desig compartit de trobar reformes que facin la Unió viable en la seva diversitat. Si els britànics volen més poder de veto per a algunes coses, el mateix demanaran altres estats membre per a altres assumptes. La suma de vetos és el contrari d’un millor federalisme. La reforma cap a una millor arquitectura institucional és la via sensata i possible. Al Regne Unit, a Espanya i a Europa, o avancem cap a un pacte federal, o ens enfonsem en la paràlisi, que a la llarga vol dir retrocedir, i retrocedir vol dir arriscar-nos a veure de nou els fantasmes de la història d’Europa que s’amaguen arrecerats a cada racó.
