Trobo a faltar un altre “full de ruta”. El que ens porti a una Catalunya, una Espanya i una Europa que no estiguin sotmeses als capricis dels que insisteixen, tossudament, a aplicar la recepta de l’austeritat excessiva que desmunta l’estat del benestar. Si hem d’estalviar en alguna cosa que no sigui en redactors d’aquest “full de ruta” tant necessari com urgent
Un mèrit que cal reconèixer als partidaris de la independència de Catalunya és la capacitat per part d’alguns d’ells de crear i difondre expressions i mots que s’acaben convertint en habituals. Qui són aquests creatius? Francesc Homs? Artur Mas? Oriol Junqueras? Els seus assessors de premsa i imatge? Els membres de l’empresa de màrqueting polític Blue State Digital, contractats per l’Assemblea Nacional Catalana i que també han treballat amb Barack Obama i François Hollande?
Sigui qui sigui, és evident que se n’ha sortit en convertir en normals expressions com “el procés”, “dret a decidir”, “estructures d’Estat”, “eleccions plebiscitàries”, “procés participatiu” o “full de ruta”. Als debats televisius o radiofònics són omnipresents. N’hi ha que tenen una durada limitada, això sí. Del “dret a decidir”, que va ser un èxit en l’etapa prèvia a la consulta al 9 de novembre passat, ja no se’n parla. Cal, per tant, anar generant nous termes de referència. I, no ho dubteu, apareixeran.
La Unió Europea és líder en aquesta pràctica. Des de Brussel·les ens han encolomat expressions com “consolidació fiscal”, “reformes estructurals” o “risc moral”. No se les han inventat però les han utilitzat a bastament com a subterfugi per evitar parlar de retallades de drets socials, salaris o serveis públics. Dir les coses pel seu nom comporta el risc que la gent les entengui i potser s’ho prengui malament.
A vegades, i sobretot en l’àmbit de la política, s’ha d’anar en compte amb dir exactament allò que es pensa perquè es poden ferir susceptibilitats o perdre vots. Potser per això a Artur Mas i d’altres els costa parlar d’independència i prefereixen referir-se a una Catalunya lliure. Tot i la prudència, no falten moments de descontrol, com l’afirmació desafortunada que se li va escapar al president català quan va comparar els atemptats del 11 de setembre de 2001 als Estats Units amb la caiguda de Barcelona durant la guerra de successió de 1714. O l’ús extès del terme “feixista” per desacreditar alguna actuació de l’adversari polític.
De les expressions més innovadores, la que està més de moda és “full de ruta”. La ruta per la qual es redacta aquest full –i en portem uns quants– és la que porta a la independència de Catalunya. Al darrer “full de ruta” s’hi ha apuntat, de moment, menys col·lectius i partits que als anteriors.
Però trobo a faltar un altre “full de ruta”. El que ens porti a una Catalunya, una Espanya i una Europa que no estiguin sotmeses als capricis dels que insisteixen, tossudament, a aplicar la recepta de l’austeritat excessiva que desmunta l’estat del benestar. Si hem d’estalviar en alguna cosa que no sigui en redactors d’aquest “full de ruta” tant necessari com urgent.
Fins i tot, es podria crear un “Consell de la Transició” que ens guiï cap a aquesta nova Europa.
