Luis Moreno: “Dreceres del sobiranisme” (Catalunya Press 22.04.15)

Siguin estatalistes o sense-estat, els nacionalismes projecten la superació de la crisi amb la simplificació sobiranista. En el Vell Continent, el desafiament nacionalista qüestiona obertament l’aspiració expressada pels ‘pares’ del Tractat de Roma d’aconseguir “una unió sense parar més estreta entre els països europeus”. Els nacionalismes més combatius volen desfer el recorregut en el procés d’Europeïtzació iniciat en 1957. En el Regne Unit, per exemple, els euròfobs d’UKIP així ho plantegen en el seu manifest per a les eleccions britàniques del proper 7 de maig.Cinquanta anys després de la creació de la Comunitat Econòmica Europa (CEE), la crisi financera deslligada pel capitalisme de casino de matriu anglo-nord-americana ha abrivat els particularismes nacionals europeus portant-los en ocasions fins al paroxisme populista i xenòfob. Tals efectes polítics del crack de 2007 susciten una menor atenció analítica, encara que la seva patologia és potencialment letal per al somni de l’Europa unida.

Els nacionalismes europeus han desplegat estratègies similars per sortir de la crisi. Totes elles posen l’accent en el seu i defugen les opcions mancomunades europees per sortir de la recessió econòmica. La drecera nacionalista persegueix reforçar la independència i sobirania polítiques dins de les fronteres establertes. Amb una major independència en la presa de decisions socioeconòmiques i polítiques, s’argüeix, seria possible no només superar les polítiques d’austeritat i empobriment, sinó millorar la qualitat de vida gràcies a la productivitat i capacitat competitiva de cada país. A més, el cercle virtuós de l’autointerés nacional premiaria els esforços que cada país estigués disposat a realitzar, evitant solidaritats mecàniques, riscos morals o l’aprofitament (free-riding) de les nacions menys esforçades. El tradicional argumentari de l’etnocentrisme, mitjançant el qual els grups humans culpen als ‘altres’ dels seus propis mals, cobra una renovada vigència. Les nacions europees semblen haver-se convertit en ‘adversaris externs’ entre elles mateixes.

Succeeix que per preservar el Model Social Europeu (MSE) els països del Vell Continent només poden actuar conjuntament o dissoldre’s en un híbrid d’economia política desnaturalitzador de les seves legitimitats socials i polítiques. En l’articulació d’un model alternatiu a la individualització remercantilizadora de tall nord-americà i a l’aplicació d’un neoesclavisme en economies de gran projecció com la xinesa o l’índia, l’acció per lliure dels estats europeus està condemnada al fracàs per la seva incapacitat per condicionar per sí mateixa als mercats financers. Són aquests últims els que han imposat la manera, el ritme i els abastos de les actuacions econòmiques dels sobirans Estats europeus. Fins i tot aquells països centrals europeus més capaços d’articular estratègies independents (Alemanya, França o Regne Unit), fa temps que van certificar amargament la seva impotència per implementar per si sols opcions descoordinades.

En proporció al PIB, el valor de les transaccions financeres en 1990 equivalia aproximadament a quinze vegades el PIB mundial. Una vegada desencadenada la crisi econòmica, tal proporció s’elevava a 70 vegades el PIB de tot el món. Si es considera que les transaccions al comptat representaven en 2010 pràcticament el mateix percentatge del PIB global que en 1990, l’increment de les transaccions financeres en un període d’amb prou feines 20 anys havia aconseguit el 400%, la qual cosa corresponia en la seva pràctica totalitat a productes derivats i altres instruments de nou encuny. Tal volum financer sobrepassava amb escreix l’escassa capacitat de les nacions europees per aplicar polítiques econòmiques sobiranes. Bona part d’elles segueixen combregant amb els postulats neoliberals, creient així que es beneficiarien individualment en el context global.

La solidaritat multinivell en honor del manteniment del model social europeu és la millor prescripció per a la seva supervivència. Les dreceres nacionalistes darrere del miratge de la sobirania apunten a la fragmentació d’un Vell Continent cada vegada més interdependent. En termes prosaicos això comporta transferències de rendes dels països més rics (generalment del centre i nord europeus) als països menys rics (del sud i aquest continental). Tal regla de solidaritat es legitima en l’actitud majoritària dels europeus a favor del model social europeu, institucionalitzat en una invenció europea com és l’Estat del Benestar. D’aquest s’espera que protegeixi als ciutadans de les conseqüències perverses de les forces del mercat, i que ho embridi amb actuacions que controlin les seves externalitats negatives. La contradicció aparent entre les mesures preses en clau nacional per a la superació de les crisis de l’euro, i l’apabullante efectivitat de l’acció continental per les simples declaracions mediàtiques de Mario Draghi el 6 de setembre de 2012, va constituir un episodi molt revelador. Va quedar palesat llavors que la caiguda de l’onerosa cosina que Espanya i Itàlia havien de pagar per poder seguir finançant el seu deute públic gens tenia a veure amb les polítiques nacionals efectuades en aquests països.

El pas de la dimensió nacional-estatal a la continental europea és el repte polític més decisiu per al futur de la Unió Europea. Una transformació de tal envergadura s’afavoriria mitjançant una europeïtzació efectiva dels partits polítics i d’altres actors representatius dels interessos organitzats en el Vell Continent. Pretendre, per exemple, una major harmonització econòmica, mitjançant la intervenció activa –i en ocasions decisiva– del Banc Central Europeu, o la mutualización del deute públic, sense articular una europeïtzació transnacional dels partits polítics, ni del marc comunitari de decisió política, és una invitació permanent perquè els nacionalismes segueixin buscant dreceres de sobirania.