Existeix el risc de defensar el federalisme com a gran solució als problemes d’Espanya sense parlar mai d’Europa ni del món global. El federalisme espanyol, que avança des d’un estat unitari i centralista, ha de convergir amb el federalisme europeu, que avança des d’una organització inter-governamental de caràcter confederal, en una arquitectura col·lectiva que tindrà elements d’assimetria però amb igualtat de drets entre els seus ciutadans i flexibilitat i innovació institucional
Els darrers dies m’he trobat amb dues persones d’un nivell cultural elevat que m’han dit que estaven d’acord amb un federalisme europeu, però que no veien o possible o necessari un federalisme espanyol. Ho deien des de dos punts de vista aparentment oposats: l’un repetia el típic argument (o estereotip, o prejudici) que no hi ha federalistes amb qui entendre’s més enllà de Catalunya, ni tan sols ara que des de Felipe González a Monedero i Cayo Lara i els seus hereus passant per Albert Rivera ja accepten la idea. I l’altre no veia necessari modificar gaire l’actual estat autonòmic per donar satisfacció a reivindicacions de tipus “cultural”.
No són casos aïllats. El ministeri d’afers estrangers del PP va fer públic un informe on es mostrava partidari d’una evolució federal del projecte europeu, mentre que el PP és molt reticent a una reforma federal de la constitutció espanyola. Molts sobiranistes catalans branden la bandera europea al mateix temps que l’estalada, mentre que alguns dels seus darrers aliats, fins fa ben poc partidaris del federalisme espanyol i ara esdevinguts darrera crossa d’Artur Mas i la pitjor Convergència (en un moment que del full de ruta ja no en volen sentir a parlar ni ICV ni les CUP), sense cap mena de problema segueixen dirigint fundacions aparentment europeistes i alhora dient que és massa tard per al federalisme espanyol o que amb el federalisme no n’hi ha prou.
Amb el que no n’hi ha prou és amb la sobirania nacional, que és una idea conservadora i del passat pròpia dels problemes entre monarquia i església, associada amb el progrés al segle XIX i amb la barbàrie al segle XX. També hi ha sobiranistes, potser els més lúcids, que són conscients de les contradiccions entre el sobiranisme català i el projecte europeu, i per això es mostren obertament euroescèptics (en parlem al llibre “Economia d’una Espanya plurinacional”), però potser són minoritaris.
Els “arguments” que més utilitzen els partidaris del federalisme europeu però no espanyol són consignes del tipus “la sobirania és indivisible” o estereotips i prejudics de caire catalanofòbic o hispanofòbic.
Existeix però també el risc contrari: defensar el federalisme com a gran solució als problemes d’Espanya, sense parlar mai d’Europa ni del món global i els seus problemes enormes, ni buscar-hi aliats. On està aquella esquerra del comitè de les regions o d’Eurociutats? On està una esquerra que busca solucionar els problemes reals en l’escala òptima? Si és absurd el lema “Independència per canviar-ho tot” també és una mica estret pensar que la gent es mobilitzarà per una simple reforma de la Constitució espanyola (amb la qual estic d’acord, però francament no és el que em preocupa més en comparació amb els grans problemes de la humanitat).
El federalisme espanyol (que avança des d’un estat unitari i centralista) ha de convergir amb el federalisme europeu (que avança des d’una organització inter-governamental de caràcter confederal) en una arquitectura col·lectiva que tindrà elements d’assimetria (França, Itàlia, Alemanya són internament diferents, algunes parts d’Europa voldran estar a Schengen i a l’euro i altres no) però amb igualtat de drets entre els seus ciutadans i flexibilitat i innovació institucional. En l’excel·lent llibre de Josep M. Colomer “El gobierno mundial de los expertos”, amb el qual discrepo d’algunes coses (ja en parlarem) es descriu perfectament el món on vivim: un món on els problemes només es resolen democràticament si abandonem, a Catalunya, Espanya, Europa i a tot el món, el mite de la sobirania i l’estat nació.
