Dotar-se d’estructures federals significa reconèixer que es governa una realitat sociològica complicada, on hi ha conflictes i antagonismes. Les propostes federalistes que estan sorgint no eliminen els conflictes per si soles però representen un projecte que es proposa mirar de front els problemes. La passivitat no és un valor d’esquerres. El motor de la història és, per a l’esquerra, l’acció política transformadora, la recerca d’aliances de progrés que esperonin el canvi quan la situació present no satisfà els interessos comuns, i en particular, els dels més vulnerables
Molts dels països més desenvolupats, equitatius i eficients són estats federals: Alemanya, Bèlgica, Àustria, Canadà, etc. D’altres, com el Regne Unit, avancen a grans passes cap al federalisme. Ho fan per oferir acomodament a la diversitat cultural, fixar clarament la distribució de competències que correspon a cada nivell de govern, establir mecanismes de coordinació entre ells, i incentivar la responsabilitat fiscal dels territoris, garantint a les unitats federades marge suficient per recaptar tributs i adaptar les prioritats de despesa a les demandes i necessitats específiques de les poblacions de cada territori. Federar és unir-se per consagrar valors comuns d’aquesta unió, començant pel principi d’igualtat. En una federació ningú és més que un altre, encara que les necessitats específiques d’algun territori puguin reclamar tractaments especials que permetin dotar de sentit al principi d’igualtat. És fàcil d’entendre: un territori banyat pel mar necessita competències pròpies per gestionar ports, un travessat per rius les necessita per intervenir en la gestió de les conques fluvials. Una organització federal ha de ser per naturalesa asimètrica, sense per això, negar a ningú la seva condició d’igual. En una federació, el centre tampoc és més que les unitats federades. Les lleis que emanen del centre ho fan en un marc en què la distribució de competències és clara i les opcions d’envair espais d’autogovern territorial es redueixen al màxim. És més, una federació preveu que les entitats federades adquireixin compromisos de participació en la presa de decisions a nivell federal, i amb això, que siguin coresponsables dels resultats que se’n derivin.
Seria intel·lectualment deshonest deixar de reconèixer els progressos d’Espanya cap a un Estat federal. El nivell de descentralització assolit és molt alt, però aquesta descentralització no ha acabat de quallar en un model federal. Falten algunes passes que, en el context actual, no només cal donar; és cada vegada més urgent. És imperiós, per exemple, tancar un sistema de finançament que queda massa a l’atzar de negociacions bilaterals entre l’aspirant a governar i partits nacionalistes frontissa que, en situacions de majoria parlamentària insuficient, gaudeixen de gran poder de negociació. Aquests pactes particularistes alimenten greuges i tensions entre les comunitats que participen en les negociacions i d’altres que entenen, amb raó, que haurien de tenir el mateix dret a entrar-hi.
Dotar-se d’estructures federals significa reconèixer que es governa una realitat sociològica complicada, en què hi ha conflictes i antagonismes. Aquests són, en bona mesura, el resultat de trajectòries històriques esquitxades de crisi i conflictes, amb les seves víctimes i botxins, però on a dia d’avui són majoria els ciutadans desitjosos de conviure en una societat prospera i solidària.
Les propostes federalistes que estan sorgint en els últims anys al nostre país no eliminen els conflictes per elles mateixes, però representen un projecte que es proposa mirar de front els problemes. Els federalistes aspirem a trobar vies institucionals per promoure el diàleg, l’harmonització d’interessos i la concòrdia allà on hi ha discrepància i el conflicte. Viure en democràcia és reconèixer que hi ha diferències, que aquestes poden desembocar en conflictes, i que aquests poden enquistar i crear tensions d’alt voltatge. I insisteixo en el terme poden. El condicional significa que la diferència no condueix irremissiblement a la tensió. Molt al contrari, ben gestionada, condueix a jocs de suma positiva, que dinamitzen una societat, fomenten l’enriquiment mutu i assenten sobre bases sòlides la solidaritat. Com succeeix en la majoria de països federals. Però per a això és necessari que les societats i els seus dirigents polítics reconeguin els problemes i afrontin els desafiaments que impliquen, en lloc de mirar a una altra banda, restar importància o, intentar capitalitzar les tensions generades.
Davant de problemes reals i urgents, la pitjor solució és l’immobilisme. És l’estratègia per la qual ha optat el govern del Partit Popular: seure i esperar, ignorar el manifest esgotament i les disfuncions del model territorial actual, i culpar els altres de les conseqüències provocades per la seva inacció. La passivitat no és un valor d’esquerres. El motor de la història és, per a l’esquerra, l’acció política transformadora, la recerca d’aliances de progrés que esperonin el canvi quan la situació present no satisfà els interessos comuns, i en particular, els dels més vulnerables. Per això, els i les progressistes aragonesos estem convocats demà a dialogar sobre el model territorial al Centre d’Històries de Saragossa. Una ocasió per demostrar que sí que hi ha solucions, i són d’esquerres.
(El Periódico de Aragón, 24 de febrer de 2015)
