Catalunya, des del 9-N, s’ha submergit en el més absolut esperpent polític. Crec que fins i tot el més acèrrim partidari de l’anomenat procés està desconcertat. Estem davant una obra de teatre amb dos protagonistes, CiU i ERC, i dos secundaris: ANC i Òmnium. La resta d’actors es limiten al coral paper de maleïts d’una obra de Juan Tenorio
Catalunya, des del 9-N, s’ha submergit en el més absolut esperpent polític. Crec que fins i tot el més acèrrim partidari de l’anomenat procés està desconcertat. Estem davant una obra de teatre amb dos protagonistes, CiU i ERC, i dos secundaris: ANC i Òmnium. La resta d’actors es limiten al coral paper de maleïts d’una obra de Juan Tenorio. El diccionari diu, en la seva primera accepció, que impotent és el que no té potència. Doncs bé, ni Mas/CiU té potència ni Junqueras/ERC sembla gaudir-ne.
Mas és impotent perquè no posseeix ja partit polític que el sustenti, perquè la corrupció la té excessivament a prop i perquè les seves polítiques brutalment neoliberals, sempre amb l’excusa de la crisi, van acompanyades d’un gran desgast social. Junqueras és impotent perquè se sent enganyat pel president
I aquesta impotència generalitzada explica els fenòmens polítics estranys que s’estan vivint els últims mesos a Catalunya. Situacions inconsistents que un manual de ciència política no suportaria. Mas s’atreveix a dir a Junqueras el que ha de fer amb el seu partit, defineix qui pot o no pot presentar una candidatura transversal… Vaja, que decideix les regles del joc d’unes suposades eleccions, i si el contrari no s’agenolla doncs no hi ha eleccions. Es tracta d’un fantàstic exemple de no respectar l’autonomia dels partits i de no respectar la democràcia. Junqueras es transforma de príncep valent a temorós del què diran l’ANC i Òmnium i comet la impostura de donar a entendre que les eleccions només les pot convocar el president.
Això és cert, però també és mentida, ja que, si Esquerra Republicana no hagués recolzat els pressupostos, al Molt Honorable no li tocava més remei que convocar-les, diguin el que diguin, excepte la traïció de pactar amb el PSC. I Junqueras absorbeix de nou uns pressupostos de dretes tímidament tunejats socialment. I tot sembla indicar que els disbarats són infinits, ja que ERC, després de bloquejar molt a contracorrent la compareixença de Mas en la comissió del cas Pujol del Parlament, decideix ara recolzar aquesta presència davant les noves informacions del procediment judicial de les ITV, i el portaveu del Govern català, loquaç com sempre, posa en qüestió el 27-S, que és l’únic acord d’un pacte CiU-ERC que tampoc sembla un pacte.
Tanta impostura desconcerta la ciutadania. Però d’on ve tota aquesta impotència? La hipòtesi és que hi ha tres factors explicatius, i l’últim és el més substantiu. Un, Mas no té partit i es permet el luxe de fer propostes arriscades perquè fa de la necessitat virtut: menys protagonisme dels partits i més de la societat civil és molt meritori quan es posseeix un partit sòlid, però és oportunista quan se n’està mancat. Dos, Junqueras és senzillament principiant. Ha demostrat ser un polític excepcional però amb el vent a favor; ara que el vent és erràtic s’ha de situar i li costa. Tres, i el més important: Convergència i Unió i Esquerra Republicana ballen sobre una tarima que senten poc sòlida, i és el grau de suport de la societat catalana al procés independentista. El 9-N va ser un èxit i un dia d’emocions intenses per a molts ciutadans, però també la millor de les enquestes per conèixer el grau de suport social a la independència. Aquests resultats, si s’extrapolen a un hipotètic referèndum, exercici que té la seva complexitat, llancen un suport del 40% o el 42% a les tesis independentistes. És moltíssim si ho comparem amb el 15% de fa uns anys, però és insuficient per a un pols seriós a l’Estat espanyol i a la comunitat internacional, que ha demostrat clarament que no està en aquesta línia. I no està gens clar que aquest percentatge pugui pujar més, llevat que un renascut Aznar doni un cop de mà, ja que Podem absorbirà la quota de crispats entre els nous independentistes i el cansament comença a fer forat.
CiU i ERC ho saben, tot això, però ho oculten en les tramoies del teatre. Altres, com la CUP, ho han reconegut. I l’ANC, i especialment Òmnium, conscients de la situació, ja estan dissenyant estratègies per eixamplar les bases de l’independentisme. Potser ara tocaria d’una vegada governar, sigui qui sigui, i amb la legitimitat d’un bon Govern ampliar les bases sobiranistes. S’ha de canviar ja de registre i d’impostures perquè la impotència no es converteixi en incompetència.
