El populisme no només està guanyant terreny en aquest cicle de crisi, sinó que contamina també els partits de la dreta tradicional (i de l’esquerra) que traeixen per càlculs electorals. El debat de fons no rau tant en la conveniència o no de les grans coalicions com en la necessitat que aquestes coalicions es fonamentin en els pilars polítics de referència: la democràcia liberal, el model social i l’europeisme. Dit a la manera de Bauman: que la política no administri les pors, sinó que renovi l’esperança
Mai les segones parts han estat bones. Nicolas Sarkozy ha tornat a prendre les regnes de la dreta francesa (UMP) per cavalcar cap a la presidència de la República en les eleccions del 2017. Des de fa una setmana és el nou president de la UMP, però amb només el 64,5% dels vots de la militància (20 punts menys que el 2004). La designació de Sarkozy va ser saludada amb un irònic “habemus papam” per Alain Juppé, ex-primer ministre i actual alcalde de Bordeus. Juppé -“el millor d’entre els nostres”, segons Jacques Chirac- serà el seu principal rival en les primàries per elegir el presidenciable de la dreta. Tot i això, la França a què torna Sarkozy és diferent de la que va deixar el 2012. Els francesos van votar llavors per François Hollande, en una espècie de referèndum anti-Sarkozy, però dos anys i mig després el president socialista bat tots els rècords d’impopularitat i aquest desgast no el rendibilitza la dreta sinó l’extrema dreta de Marine Le Pen. La paradoxa és que va ser precisament Sarkozy, en la seva època de ministre de l’Interior i en els cinc anys com a president, qui es va encarregar d’introduir els ítems del Front Nacional en el seu discurs, fins al punt de contribuir a la banalització de l’extrema dreta, és a dir, allò que Robert Badinter va anomenar “la lepenització dels esperits”. A hores d’ara, més d’un terç dels francesos abonen les tesis de la filla Le Pen… Sempre és millor el guió original que la còpia.
En efecte, a la tardor francesa del 2005, quan la mort de dos joves a Clichy-sous-Bois va encendre les banlieues, el llavors ministre de l’Interior va actuar de bomber piròman: va qualificar de racaille (xusma) els fills de la immigració que protagonitzaven la revolta i va enfortir la seva imatge de polític d’ordre. Un sondeig així ho reflectia: el 68% dels francesos aprovava la seva actuació (sumava el 40% de l’electorat del PS i el 90% del de l’extrema dreta). Els cops d’efecte de Sarkozy es van multiplicar en accedir a la presidència el 2007: debat sobre la identitat nacional, prohibició del burca, els tests d’ADN per a immigrants, expulsió dels roms… Però la campanya de les presidencials del 2012 se li va escapar de les mans: un discurs sobre la immigració, tenyit d’islamofòbia i d’antieuropeisme (va amenaçar d’abandonar l’espai Schengen). L’inspirador d’aquest gir radical va ser Patrick Buisson, llavors assessor de l’Elisi i en el passat proper a Jean-Marie Le Pen. La derrota de Sarkozy va ser un vot de sanció a una política marcada per cops d’efecte permanents: va arribar a la presidència amb l’etiqueta de neoliberal -una première en la tradició gaullista-, va celebrar la victòria a Fouquet’s i al iot d’un multimilionari, i després, en plena crisi financera, va parlar de refundar el capitalisme.
En aquest context, el guió original de l’FN, edulcorat per Marine Le Pen en una metamorfosi cap a posicions de dreta neopopulista, amenaça de fer esclatar el mapa polític francès. Per una part, l’esquerra governant, que ha mostrat tota la seva impotència a l’hora de redreçar el rumb econòmic de França. I, per una altra, una dreta que, com ha escrit un editorialista de L’Express (26/XI/2014), es troba fragmentada tant en el terreny dels lideratges com de les idees: “Entre liberalisme i estatisme en l’economia, europeisme i sobiranisme en la geopolítica, conservadorisme i progressisme en el model de societat, la UMP ha arribat a un punt màxim de divisió”. El resultat, si no aconsegueix Sarkozy refer la unitat, pot ser demolidor a les presidencials del 2017: en el millor dels escenaris, una victòria del candidat de la UMP en la segona volta davant Marine Le Pen, amb el concurs dels vots d’esquerres -va ser el cas de Chirac davant Jean-Marie Le Pen al 2002- o, en la pitjor de les hipòtesis, una lluita fratricida entre diversos candidats de la dreta en la primera volta, amb una segona volta que enfrontés Marine Le Pen amb l’aspirant de l’esquerra; llavors una part de l’electorat de la dreta podria inclinar-se per l’FN i produir una implosió majúscula.
Mentrestant, les lliçons de l’escenari francès són vàlides per a altres països de la Unió Europea. Ara és el cas de la Gran Bretanya, on el conservador David Cameron acaba de subscriure una part dels postulats de la dreta populista i antieuropea del Partit per la Independència del Regne Unit (UKIP) en proposar una bateria de propostes per limitar la immigració europea. Les mesures -entre les quals destaquen l’expulsió dels immigrants de la UE que no trobin feina en mig any i el requisit de residir quatre anys al país per poder beneficiar-se d’ajudis socials- intenten frenar l’anomenat efecte UKIP, el partit de Nigel Farage, que ha sumat el seu segon diputat a Westminster gràcies a la deserció d’un altre parlamentari tory. El populisme, en suma, no només està guanyant terreny en aquest cicle de crisi, sinó que contamina també els partits de la dreta tradicional (i de l’esquerra) que traeixen per càlculs electorals -les eleccions generals de maig del 2015 en el cas de Cameron- els valors de referència. L’arquetip d’aquesta tendència és Sarkozy, que durant el seu mandat va conculcar els valors republicans dels quals era garant per submergir-se en les aigües tèrboles de la marea populista.
En aquest context, Alemanya, per mitjà de la gran coalició entre els democristians (CDU-CSU) i els socialdemòcrates (SPD) ha aconseguit frenar la deriva populista. Perquè el debat de fons no rau tant en la conveniència o no de les grans coalicions com en la necessitat que aquestes coalicions es fonamentin en els pilars polítics de referència: la democràcia liberal, el model social i l’europeisme. Dit a la manera de Bauman: que la política no administri les pors, sinó que renovi l’esperança.
(La Vanguardia, 6 de desembre de 2014)
1 comentari