No és un xoc de trens amb vagons desplaçats fora de la via o ambulàncies socorrent les víctimes del sinistre. És, simplement, un recorregut ferroviari en el qual no hi ha estacions comunes. Artur Mas actua com si fos el cap d’Estat de Catalunya, sense haver de retre comptes a ningú que no siguin els ciutadans catalans. Mariano Rajoy actua com si el conflicte amb Catalunya es pogués resoldre amb un cop de llei o amb una sentència del Tribunal Constitucional
El president de la Generalitat actua, gairebé a tots els efectes, com si fos el cap d’Estat de Catalunya, sense haver de retre comptes a ningú que no siguin els ciutadans catalans. No se sent com el representant de l’Estat a Catalunya sinó com el màxim responsable d’un Estat propi. Aquesta és la impressió que fa. Mariano Rajoy, al seu torn, ignora les pretensions de Mas i actua com si el conflicte amb Catalunya es pogués resoldre amb un cop de llei o amb una sentència del Tribunal Constitucional. Va viatjar a Barcelona dissabte passat i no consta que propiciés cap iniciativa per a la trobada dels dos presidents. Res no fa pensar que sigui possible un apropament durant els propers mesos.
No és un xoc de trens amb vagons desplaçats fora de la via o ambulàncies socorrent les víctimes del sinistre. És, simplement, un recorregut ferroviari en el qual no hi ha estacions comunes i, per tant, és impossible una trobada per discutir encara que sigui la reafirmació que una ruptura és inevitable. Es parlen mitjançant rodes de premsa i declaracions.
Aquesta situació és insostenible a llarg termini. Per dues raons: la primera perquè tard o d’hora es tornaran a obrir les urnes autonòmiques, municipals i generals i oferiran el diagnòstic de l’anomenada voluntat general. La segona és el pes que Europa tindrà en aquest conflicte que no vol tenir interlocutors.
Els calendaris tenen una gran rellevància. Tot sembla indicar que els primers escrutinis seran els autonòmics, ja sigui en forma de llista unitària, de tres llistes sobiranistes separadament o com finalment es decideixi. Les urnes parlaran i en la majoria dels casos reflectiran una implosió inesperada. Són improbables les majories absolutes i serà necessari tornar al pacte entre diferents forces per formar govern. Els pressupostos presentats ahir pel conseller Mas-Colell van entrar coixos al Parlament i tenen un recorregut incert. Tant a Madrid com a Barcelona, el panorama polític d’aquí un any pot canviar radicalment per l’imperatiu de les urnes.
Les primeres eleccions que se celebrin aclariran moltes incògnites i donaran la mesura del que pot passar al llarg del 2015, que es presenta com un any convuls. El poder que no serveix una majoria de ciutadans és debilitat a les urnes amb allò que la democràcia no és per formar governs sinó per fer-ne fora. El que s’exposi primer a unes eleccions escoltarà els pressentiments de societats abatudes, cansades i amb una ràbia continguda per una situació econòmica i social que es prolonga des de fa massa anys. La qüestió nacional és prioritària per a molts, però la precarietat social és igualment important per molts d’altres. La causa nacional i la social no han necessàriament d’anar juntes.
En tot cas, la cita inexorable es produirà en les eleccions municipals, i en molts casos autonòmiques, del mes de maig. Aleshores es veurà si la majoria absoluta de Mariano Rajoy patirà només una mossegada o bé rebrà una urpada irreparable que assenyalaria un corrent de fons advers de cara a les generals de la tardor.
El Partit Popular ha entrat en aquell punt que assenyala la perdició de molts governs. Es tracta de negar la realitat dels fets que poden portar molts al retret que el Quixot fa a Sancho: “Mira, no m’enganyis, ni vulguis amb falses alegries alegrar les meves veritables tristeses”. La quietud i l’immobilisme de Rajoy poden ser una estratègia d’Arriola i la cort de la Moncloa. Però el terra s’està movent amb sotracs sísmics alarmants. No n’hi ha prou de calcular que Podem fragmentarà l’esquerra, sinó de saber fins a quin punt els populars li retiraran el seu suport i, possiblement, un bon nombre es passaran a la formació de Pablo Iglesias.
Tot aquest joc d’ignoràncies mútues entre Rajoy i Mas és possible mantenir-lo interinament perquè ens movem sota el paraigua de la UE. Sense aquest escut de seguretat europeu, els esdeveniments s’haurien precipitat de manera dramàtica fa ja uns mesos. La interdependència és un concepte clau en el funcionament de les institucions europees.
El president Rajoy recorre a Europa perquè negui qualsevol possibilitat de secessió catalana. La Unió Europea ve a dir que no és un club de particulars sinó d’estats que defensen la seva integritat territorial. I el president Mas, simplement, no parla amb cap europeu de certa rellevància política. Tampoc no es produeixen visites europees de primer nivell a Catalunya.
Tal com estan les coses, la sortida d’aquesta confrontació política només pot venir a través de les urnes, que l’any vinent s’obriran en dues ocasions preceptivament, i en el cas de Catalunya podem assistir al final d’una nova legislatura truncada, curta, que tindria molt a veure amb les concentracions reivindicatives als carrers en tres Diades consecutives i en el simulacre d’eleccions del 9 de novembre.
Si les urnes no aclarissin el panorama, la qual cosa seria un fracàs per a tothom, la Unió Europea podria ser la garantia per evitar una ruptura no pactada entre Madrid i Barcelona. Un conflicte mal tancat al sud d’Europa s’intentaria neutralitzar per part de la comunitat internacional per motius molt diversos. Aquesta situació de confrontació oberta entre Artur Mas i Mariano Rajoy no pot durar indefinidament. O intenten pactar una solució o hauran d’apartar-se de la primera línia perquè d’altres puguin arribar a un acord i trobar una sortida
(La Vanguardia, 3 de desembre de 2014)
