A Catalunya es parla sempre de dues coses: una, el model territorial; dues, tota la resta? Tota la resta és un sac on caben des dels desnonaments fins a la legionel·la, passant per la sanitat, la corrupció, el model energètic…
Heu observat que en l’actual debat polític a Catalunya es parla sempre de dues coses: una, el model territorial; dues, tota la resta? Tota la resta és un sac on caben des dels desnonaments fins a la legionel·la, passant per la sanitat, la corrupció, el model energètic… I una de les línies divisòries entre les diferents posicions és la relació que cadascú estableix entre el model territorial i tota la resta.
Uns asseguren que estan a favor del dret a decidir sobre el model territorial, però també, esclar, sobre tota la resta. Per algun motiu estrany, tot i això, reclamen, proposen, negocien, criden, abracen… en nom d’un referèndum sobre el model territorial, però no estan organitzant cap referèndum, que se sàpiga, sobre tota la resta. D’altres ho veuen molt clar: si tota la resta no funciona és per culpa d’Espanya. Així que estiguem sols, veureu que aviat resolem tota la resta. I com? Ah, bé, això… ara no toca. Prefereixen no concretar, i fan bé. Perquè imagineu-vos que comencen a definir les seves propostes, i llavors ens adonem, oh sorpresa, que són neoliberals, i d’altres, bolivarians, uns volen baixar impostos i d’altres apujar-los, uns volen Educació per a la Ciutadania i d’altres Religió Catòlica, uns exigeixen el copagament sanitari i d’altres diuen que per sobre del seu cadàver…
El tercer grup és el dels qui insisteixen a canviar l’agenda, perquè en comptes de passar-nos les vint-i-quatre hores del dia discutint sobre el model territorial, comencem a parlar de tota la resta.
Observo, tot i això, una coincidència curiosa. Una absència compartida pels tres grups. I és que, quan fan la llista de tota la resta, hi ha una cosa que mai no inclouen: la discriminació de les dones (per cert, quantes d’assassinades n’hi ha hagut ja aquest any? 40, 45, 50…?). Una institució emblemàtica del nacionalisme, el Museu d’Història de Catalunya, acaba d’inaugurar un cicle de conferències, Els invisibles, que “rescata de l’oblit” 18 intel·lectuals i polítics catalans del segle XX… i zero intel·lectuals i polítiques catalanes del segle XX. Ni Federica Montseny, ni Lidia Falcón, ni Maria Aurèlia Capmany, ni Montserrat Roig, ni Esther Tusquets, ni Maria Mercè Marçal… Reconforta comprovar que, més enllà de la polèmica, de l’enfrontament, de la fractura social, hi ha una cosa, pel que sembla, en què tots estan d’acord.
(La Vanguardia, 4 de desembre de 2014)
