En la seva editorial, el setmanari britànic The Economist es mostra partidari que el govern de Madrid deixi votar als catalans, i venci els separatistes en les urnes. Diu que demanaria el NO. Suggereix, també, que una estructura federal modelada sobre l’alemanya podria anar bé tant per a Catalunya com per a Espanya. Reproduïm tot seguit el text de forma íntegra.
La Secessió és un mal negoci.Fa 150 anys, Amèrica va lluitar una guerra civil per impedir-ho. Per això no és estrany que Espanya, que té mals records de la seva pròpia guerra civil, s’oposi a la independència de Catalunya. El rebuig espanyol a admetre un referèndum sobre aquesta qüestió, però, s’enfronta a la determinació de Catalunya de fer-lo – i d’aquí la votació promoguda pel govern regional el 9 de Novembre, en la què el 80 % dels participants van votar a favor de la independència. El govern de Madrid va declarar il.legal la votació, i un fracàs, ja que la participació només va arribar al 37 %; el català va dir que demostrava la validesa de la independència de Catalunya.
MILLOR JUNTS
El govern del PP amb Mariano Rajoy es manté ferm en l’argument que, segons la Constitució del 1978, no es pot fer cap referèndum. Aquesta posició té alguna cosa a veure amb la voluntat del govern de captar vots nacionalistes en les eleccions generals de l’any vinent; però també surt d’una sincera por sobre el que podria passar si Catalunya toqués el dos.
Els nacionalistes catalans han tret forces del referèndum escocès d’aquest mateix any, però Catalunya no és Escòcia. En proporció a la resta d’Espanya, és el doble de gran, amb un 16 % de la població del país. També és molt més rica, contribuïnt amb gairebé un 20 % del PIB i, a diferència d’Escòcia, transferint quantitats substancials a la resta del país. A més, Espanya té altres territoris problemàtics: si Catalunya se n’anés, podrien fer el mateix el País Basc i Galícia. La independència de Catalunya, doncs, plantejaria un seriós risc per a la pròpia existència d’Espanya.
Però hi ha raons, tant de principis com pragmàtiques, per a què el govern permeti una votació. Per les primeres, està bé ser prudent abans de trencar països, però quan una regió és una entitat cultural, ètnica o lingüística reconeixible, el rebuig sistemàtic a permetre la votació és pervers. Hagués estat un error obligar Eslovàquia a quedar-se dins de Txecoslovàquia, o Kosovo dins de Sèrbia, de la mateixa manera que va ser un error que Gran Bretanya lluités contra la independència d’Irlanda. Seria igualment un error obligar els Flamencs a ser Belgues, a què Québec es quedi dins de Canadà o a Escòcia a seguir sent britànica, si una clara majoria de votants preferís la independència.
L’argument pragmàtic a favor d’un referèndum és que, fins fa poc, les enquestes suggerien que menys de la meitat dels catalans volen la independència, però que una àmplia majoria creia que haurien de tenir el dret de triar. L’evidència és que, en rebutjar la segona petició, Madrid està ajudant els separatistes.
Per això el govern hauria de deixar els catalans fer un referèndum. Hauria de fixar algunes condicions, com ara una participació mínima del 80 %, i potser una segona votació, tres anys més tard. Com Canadà va fer amb Quebec en la Llei de Claredat del 2000, hauria d’insistir en un procés de vot net – una pregunta clara que obtingui una resposta clara, en altres paraules. I aleshores, dedicar les seves energies a convèncer els catalans de quedar-se. Com amb Escòcia, aquesta revista estaria en aquesta banda de la discussió
Catalunya no pot afirmar de manera creïble que és una víctima de l’opressió del govern central. Les empreses i les finances catalanes s’han aprofitat de formar part d’Espanya, l’economia de la qual està tornant a créixer. L’excessiu nacionalisme català és més perillós. Ja ha fet mal a les empreses editorials i de comunicació de Barcelona. I la secessió plantejaria dubtes sobre la continuïtat de Catalunya dins la Unió Europea ( i l’euro).
El govern espanyol podria fer molt per convèncer Catalunya de quedar-se – com va fer a última hora el govern britànic amb Escòcia. Hauria de restaurar les competències que van ser anulades pel Tribunal Constitucional el 2010. Igualment hauria de prometre una convenció constitucional que tornés a examinar la distribució de competències acordada el 1978. Espanya ja és el país més descentralitzat d’Europa; però encara que la despesa sovint es fa al nivell regional, les polítiques són encara fixades a Madrid. I les competències fiscals també es podrien revisar. Com està intuïnt l’oposició socialista, una estructura federal modelada sobre l’alemanya podria anar bé tant per Catalunya com per Espanya.
Amb un govern imaginatiu al centre, Catalunya podria perfectament votar per quedar-se dins d’Espanya. Però ara la qüestió és si el Sr. Rajoy vol tractar els votants com adults en qui es pot confiar per decidir intel.ligentment sobre el seu futur polític. Refusant fins i tot la hipòtesi d’un referèndum a Catalunya sobre la independència, està conseguint no fer-ho.
15 Novembre 2014, de l’edició impresa
1 comentari