I ara què? Cal posar en marxa la primera via per emprendre una reforma constitucional (federació i regeneració). Evidentment, amb un referèndum inclòs: si vam decidir junts el 1978, donem-nos ara l’oportunitat de tornar a fer-ho
La desafecció creixent de molts catalans, del qual el 9-N ha marcat l’etapa culminant, es va gestar durant la tramitació de l’Estatut del 2006 i va cristal·litzar en la sentència del Tribunal Constitucional de juny del 2010. El xoc de trens entre legalitat constitucional i legitimitat democràtica es va produir ja llavors: una llei catalana, paccionada en les Corts Generals, aprovada amb rang de llei orgànica espanyola i després ratificada, va ser esmenada. Era la primera vegada que passava. D’aleshores ençà, la política ha brillat per la seva absència. El Govern d’Espanya parapetat en el no-no; el Govern de la Generalitat, en el sí-sí. A cada negativa de Rajoy, Mas ha respost passant a la pantalla següent (pacte fiscal, Estat propi, dret a decidir, sobirania, consulta, plebiscitàries…). No hi ha hagut una negociació política en temps i forma.
El mateix TC, en la seva sentència sobre la Declaració de sobirania del Parlament -del 23 de gener del 2013-, feia acte de contrició en reconèixer que la Constitució “no aborda ni pot abordar expressament tots els problemes” de l’Estat autonòmic i en recordar que són els poders públics els que estan cridats a resoldre’ls mitjançant el diàleg. El TC llançava un avís: “En el nostre ordenament constitucional no hi té cabuda un model de democràcia militant”, és a dir, que imposi una adhesió incondicional a la Constitució i n’impedeixi la reforma. El professor Francisco Rubio Llorente ho ha dit de manera més clara: “La reforma de la Constitució no té límits substancials sinó només procedimentals”.
I ara què? Cal posar en marxa aquests procediments -la primera via- per emprendre una reforma constitucional (federació i regeneració). Evidentment, amb un referèndum inclòs: si vam decidir junts el 1978, donem-nos ara l’oportunitat de tornar a fer-ho. Però, llavors sí, un eventual rebuig d’aquest nou començament obriria la porta a la secessió de Catalunya… Tret que l’onada en alça del moviment polític dels anticasta no agafés abans el relleu.
(La Vanguardia 10 de novembre de 2014)
