Malgrat la victòria pírrica de diumenge, Artur Mas no té un panorama fàcil. Ha guanyat la pugna a Rajoy i també a Junqueras. Però la política no és qüestió de pugnes sinó de llargs recorreguts, de servei als ciutadans, de resoldre els problemes ordinaris i extraordinaris de la gran majoria de la gent. El problema de fons és que la política a Barcelona i a Madrid ha abandonat els matisos, els grisos, els intents de resoldre el conflicte amb exigències i cessions
Ahir se celebrava el dia de l’Armistici a les esplanades dels Camps Elisis i a la tomba del soldat desconegut recordat en la flama perenne que crema als peus de l’Arc de Triomf de París. Es recordava el final oficial de la Gran Guerra que va acabar a les onze hores del dia onze del mes onzè del 1918. A Londres es va celebrar aquest cap de setmana amb la desfilada davant el cenotafi de Whitehall del Govern i de tots els ex-primers ministres del Regne Unit. La rosella al trau de molts britànics rememora aquella primera gran tragèdia del segle XX. Als Estats Units se celebra el Dia dels Veterans per commemorar totes les víctimes de les guerres de la seva breu història.
Cada poble escriu els seus propis relats i celebra les gestes de la seva nació enaltint les seves grandeses i oblidant les seves misèries. Fa cent anys del començament de la Gran Guerra i les celebracions del seu final tenen una rellevància especial a tants països europeus que van enviar a la mort més de deu milions de joves soldats. Aquella barbàrie de patriotismes enfrontats va marcar la sinistralitat universal del segle passat.
La Gran Guerra no va ser, com es pretenia, la guerra que posaria fi a totes les guerres, sinó que va sembrar les llavors dels conflictes que van devastar Europa fins acabar la Segona Guerra Mundial. Aquells crits amargs de “mai més” encara ressonen a tots els territoris europeus que pretenen evitar que l’espectre de la guerra torni a aparèixer als 28 estats de la UE que intenten preservar la convivència malgrat les diferències i els conflictes latents entre els estats membres.
Fa cent anys començava una nova era a Europa que oferiria totes les oportunitats per a un progrés il·limitat però també per a les confrontacions més inhumanes i destructives que van acompanyar un segle que va ser gran però també desgraciat.
No intento establir cap paral·lelisme amb la situació que es viu a Catalunya i a Espanya arran de la nova era que s’obria diumenge amb la participació de més de 2.300.000 catalans en una votació que suposava una ruptura legal i política amb les institucions de l’Estat. Va ser l’última de les cinc manifestacions massives, festives, alegres i reivindicatives que s’han celebrat a Catalunya des de l’agost del 2010 per protestar contra la decisió del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut que havia seguit tots els passos preceptius per convertir-se en la llei màxima dels catalans. En aquella primera manifestació es va iniciar l’intent programat de ruptura amb Espanya.
Va caure el segon tripartit i CiU va recuperar el poder. Primer, amb una majoria suficient tot i que no absoluta, i, segon, amb 50 escons que no permetien a Artur Mas governar sense suport i que es van cotitzar a un preu polític molt alt. L’Esquerra Republicana de Oriol Junqueras i els carrers que han omplert Carme Forcadell i Muriel Casals des de l’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural han condicionat la política d’Artur Mas, que diumenge es va permetre desafiar l’Estat fent-se pròpia una altra gran manifestació que en aquest cas adquiria la forma d’un procés participatiu amb urnes de cartró. Mas va guanyar el pols a Rajoy el diumenge que es va quedar amb el Tribunal Constitucional a les mans sense que s’atrevís a implementar les seves sentències.
Penso que va prendre una decisió prudent encara que els seus i bona part de l’opinió pública espanyola l’acusin d’haver instrumentalitzat el TC per, a l’hora de la veritat, camuflar-se en les decisions dels fiscals que aleshores no van actuar quan Artur Mas es va fer primer responsable del simulacre de les urnes.
El moment és d’una certa gravetat per a tothom. Rajoy té problemes amb els seus i amb l’adversa situació del degoteig de casos de corrupció que afecten la credibilitat del Govern i minen les seves expectatives electorals. Ha recorregut tant al Tribunal Constitucional que ha oblidat que la política no es fa només amb la Carta Magna, sinó que es practica simplement amb la política en el sentit més gran, més senzill i més normal.
Malgrat la victòria pírrica de diumenge, Artur Mas no té un panorama fàcil. Ha guanyat la pugna a Rajoy i també a Junqueras. Però la política no és qüestió de pugnes sinó de llargs recorreguts, de servei als ciutadans, de resoldre els problemes ordinaris i extraordinaris de la gran majoria de la gent.
Mas va recollir les forces del carrer el 2012 i ara és el carrer qui li diu què ha de fer, quan i com. La carta a Rajoy no tindrà una resposta immediata. I les presses de Junqueras, Forcadell i Casals agafen un aire d’ansietat. Volen eleccions en forma de plebiscit, aviat, aconseguir una majoria parlamentària i proclamar la declaració unilateral d’independència. Només llavors s’obririen les negociacions amb Madrid. La ruptura del front sobiranista és més que probable si no s’atorga un marge de maniobra a Mas.
El problema de fons és que la política a Barcelona i a Madrid ha abandonat els matisos, els grisos, els intents de resoldre el conflicte amb exigències i cessions, com ha passat sempre en situacions extremes. S’ha plantejat una ruptura pacífica i amistosa sense tenir en compte que hi haurà moltes tensions amb Espanya i un pacte de no-intervenció entre els països europeus. La solitud política és desaconsellable i perillosa.
(La Vanguardia, 12 de novembre de 2014)
