La incertesa que suposa el procés sobiranista afegeix més problemes a una situació fràgil per si mateixa. Avui és el moment de l’honestedat intel·lectual en l’explicació dels problemes que afrontaria Catalunya si es produís una secessió no pactada. En especial, sobre les conseqüències de la sortida de l’euro i de la UE
El procés avança, s’allunya qualsevol solució raonable i els mercats que ens financen comencen a mirar-s’hi. Primer van ser Barclays, Merril Lynch i JP Morgan i, ara és l’agència Fitch, els que han destacat les conseqüències dels possibles escenaris del conflicte Catalunya-Espanya. En especial, Fitch ha advertit de la sortida de capitals que es podria produir a Catalunya, i dels negatius efectes sobre l’estabilitat financera, d’Espanya i de Catalunya, si no es troba una sortida assenyada.
Aquells que han infravalorat les conseqüències d’una ruptura traumàtica haurien d’opinar ara. Creuen que aquestes institucions són malastrugues incompetents? Profetes de la catàstrofe? El cert és que, simplement, destaquen la creixent incertesa d’un conflicte que afegeix més problemes a una situació per si mateixa molt fràgil.
Avui és el moment de l’honestedat intel·lectual en l’explicació dels problemes que afrontaria Catalunya si es produís una secessió no pactada. En especial, sobre les conseqüències de la sortida de l’euro i de la UE. Perquè això significaria l’abandonament de la protecció que ens ha permès sobreviure des del 2012, tant per al sector financer com per al finançament del deute. En l’àmbit bancari, pel canal de crèdit que subministra el BCE a qualsevol institució. En el del deute, per la reducció de les primes de risc i, per tant, del cost del finançament del sector públic i del privat (llars, empreses i banca, que també es finança als mercats). L’existència del fons de rescat europeu (MEDE) ha estat el primer baluard que ha estabilitzat el deute i ha reduït les primes de risc i el risc-país. I s’hi ha afegit l’activisme del BCE i, entre les seves accions, l’anunci de compra de deute públic si un país demanda el rescat a la UE (les OMT de Draghi). Aquest és el cercle de suport que ha permès, i ens permet, la lenta recuperació en la qual ens trobem.
Els partidaris de la independència aquí i ara haurien d’explicar com substituirien aquests esquemes de protecció. I, sense ells, què passaria amb el finançament de la banca i, en especial, amb els tipus d’interès. Avui es troben en mínims històrics, la qual cosa permet mantenir desactivada la bomba de deute (privat i públic) que s’amaga sota els nostres peus, tant a Catalunya com a Espanya. Però és aquí, encara que no ho sembli. Per exemple, el crèdit al sector privat a Catalunya se situa en el 150% del PIB. Eleveu-ne substancialment el cost, i ja em direu el que ens espera.
Algunes proclames, que entusiasmen amb facilitat, serveixen com a propaganda política. Però el pitjor que es pot fer, avui i sempre, és creure’s la pròpia propaganda. S’acosta l’hora de la definició, i el moment de dir-li la veritat al país. I aquesta veritat, lamentablement, no és cap altra que la que comença a apuntar Fitch. Preneu-ne nota, que no serà l’única advertència.
(La Vanguardia, 17 de novembre de 2014)
