Amb el tsunami sobiranista, molts catalans ens hem quedat orfes de vot. Els que seguim sense veure en la independència la solució, necessitem que un partit d’àmbit estatal –i amb força suficient per governar– porti en el seu programa electoral per guanyar a Espanya una sèrie de punts dedicats a Catalunya. Punts que incloguin el reconeixement de la singularitat catalana, el respecte absolut a la seva cultura i la seva llengua, més autonomia econòmica que no té per què significar insolidaritat amb la resta d’Espanya
He vist Mariano Rajoy parlar amb orgull dels dos terços de catalans que no van votar el 9-N. Li prego, senyor Rajoy , que no tregui pit amb la meva abstenció. L’únic que em va donar motius per anar a votar va ser vostè. El gran motiu que em cridava a anar a les urnes era votar contra les seves prohibicions. Però estic cansat de votar en contra d’alguna cosa. Vull votar a favor.
Potser només és tossuderia, però vaig arribar a la conclusió que participar en el 9-N significava moltes coses, algunes de molt nobles, però també significava fer el joc a un altre govern, el català, amb un president Mas merescudament pletòric, però que a la meva modesta manera d’entendre-ho ha aconseguit el miracle de l’aplaudiment després d’una insatisfactòria gestió política, camuflada per una valentia davant Espanya inèdita en un líder convergent.
Crec que els que diuen que el 9-N es va votar massivament «malgrat les circumstàncies adverses» tenen raó a mitges. Senyor Rajoy , que es va votar massivament és indubtable. Entre altres coses perquè ja hi ha molts catalans que no és que sentin llunyania respecte a Espanya, és que ja no senten res respecte a Espanya. Però discrepo que les circumstàncies de la votació alternativa fossin adverses: eren les millors per mobilitzar el vot. No hi ha res que ara ens posi més als ciutadans que votar contra el poder, contra la prohibició. I això és el que els va passar a uns quants catalans aquell diumenge.
Senyor Rajoy , li agraeixo que el 9-N no enviés ningú a emportar-se’n urnes com sé que li reclamaven alguns dels seus. Però malgrat aquest detall, amb vostè governant a Madrid l’acostament entre Catalunya i Espanya és impossible, i menys en any electoral. A vostè ja només li queda la fermesa davant Catalunya per seduir una part del seu electorat, la gran majoria fastiguejada pels seus constants escàndols de corrupció i unes polítiques fatals per als que menys tenen.
L’altra Espanya possible
Però sàpiga que aquest és l’escenari ideal per a l’independentisme català. Mostrar que el poder a Espanya el tenen aquells que simbolitzen l’Espanya més retrògrada, la de la llei Wert, la que prohibeix que Sánchez Piñol presenti un llibre en una ambaixada holandesa, la que compensa ACS per paralitzar Castor (per cert, una indemnització que sí que és herència del Govern socialista).
Però, digueu-me il·lús, no crec que aquesta Espanya sigui majoritària, encara que fa tres anys li donés una majoria aclaparadora al PP. Estic convençut que avui ja no seria així. Encara que per més que jo n’estigui convençut, els catalans necessitem fets. Necessitem que algú ens demostri que una altra Espanya és possible. Com aquella que cridava des de la Puerta del Sol el 27-M del 2011 en solidaritat amb els catalans que estaven sent desallotjats a pals pels Mossos d’Esquadra a les ordres del conseller independentista Felip Puig.
Amb el tsunami sobiranista, molts catalans ens hem quedat orfes de vot. Els que seguim sense veure en la independència la solució, necessitem que un partit d’àmbit estatal –i amb força suficient per governar– porti en el seu programa electoral per guanyar a Espanya una sèrie de punts dedicats a Catalunya. Punts que incloguin el reconeixement de la singularitat catalana, el respecte absolut a la seva cultura i la seva llengua, més autonomia econòmica que no té per què significar insolidaritat amb la resta d’Espanya. I evidentment que no s’oblidi del dret a decidir. I que aquest dret no es quedi a decidir només qüestions territorials.
La travessia socialista
Dels partits tradicionals, aquestes propostes ja les recull Iniciativa-Esquerra Unida al seu programa. Els partits de govern que més s’hi van acostar, quan encara no es parlava de dret a decidir, van ser el PSC i el PSOE de Maragall i Zapatero, però la cosa va acabar com va acabar i avui els socialistes segueixen la seva travessia del desert tant a Catalunya com a la resta d’Espanya, amb una motxilla plena de corrupteles i promeses incomplertes.
Aquest programa electoral ambiciós i de risc l’ha d’assumir un altre partit que pugui guanyar. Perquè si amb aquest programa guanya en unes generals significarà que una altra Espanya és possible. Si es vol seduir Catalunya des d’Espanya –fonamental perquè l’esquerra guanyi unes eleccions generals, si no que l’hi preguntin a Zapatero– és obligat que un partit d’àmbit estatal i amb possibilitats de governar aposti pel reconeixement que els catalans volen votar, entre altres coses, com ha de ser el seu encaix a Espanya. És evident el risc que assumiria aquest partit: que els catalans votin i decideixin que volen independitzar-se, fins i tot d’aquesta Espanya. Llavors aquest partit haurà d’acceptar-ho. Fins i tot potser hauran de dimitir els seus responsables.
Però si per casualitat aquest partit, amb aquest programa per a tot Espanya, guanya unes generals, i compleix la seva promesa de fer un referèndum legal, i en aquest referèndum els catalans decideixen que no es volen independitzar –cosa que tampoc s’hauria de descartar– l’aval que aconseguiran serà el més solvent de tots els possibles, però sobretot el més democràtic.
La por i el risc
El dia que aparegui aquest partit –o coalició de partits– disposat a arriscar i a complir aquest programa electoral, molts catalans deixarem d’estar orfes de vot. Pablo Iglesias deia dissabte: «Sabem que serà difícil, però no tenim por». Doncs si de veritat no tenen por, si de veritat es creuen això de la nova política, que arrisquin. També amb Catalunya. Que es mullin més i amb més claredat del que ho han fet fins ara. Sé que no és fàcil. Però arribats a aquest punt, crec que és de les poques opcions que queden perquè Catalunya no se’n vagi.
(El Periodico, 17 de novembre de 2014)
